• Imprimir

Entrevista: Terry Gilliam El fundador dels Monty Python presenta a Sant Sebastià la seva nova pel·lícula fantàstica, durant el rodatge de la qual va morir l'actor Heath Ledger

"Els nens i els tontos veuen el món amb més llibertat"

Xavier Roca

Gilliam va presentar ahir 'The imaginarium of Doctor Parnassus'
JAVIER ETXEZARRETA / EFE

Antic component dels mítics Monty Python i director d'obres de culte com Els herois del temps, Brazil i El rei pescador, Terry Gilliam signa The imaginarium of Doctor Parnassus, un nou deliri imaginatiu i barroc amb ecos de Faust i Alícia al país de les meravelles.

En aquest film, com és habitual, explora el revers fosc dels contes infantils. Els contes de fades clàssics ensenyen als nens que la vida és meravellosa i terrorífica al mateix temps. I tots ells surten vius de l'experiència, això els prepara per a la complexitat de la vida, més que no pas si tot se'ls pinta de color de rosa. De fet, als nens els agraden les meves pel·lícules més que als adults perquè tenen la ment més oberta.

Alguns plans de The imaginarium of Doctor Parnassus semblen inspirats en quadres de Dalí i de Magritte, d'altres recorden gravats de Gustave Doré... Quins són els seus principals referents artístics i visuals?

Canvien en cada pel·lícula. És cert que aquests hi són presents, i també surrealistes com Max Ernst, i hi ha altres escenes que semblen dibuixos animats de Tex Avery... M'encanta pintar, sóc com una esponja que absorbeix tota mena d'influències, i després en faig el que vull, mai no en faig una còpia directa. La principal referència visual de Tideland era el pintor nord-americà Andrew Wyeth. I si finalment tira endavant el meu vell projecte sobre el Quixot, The man who killed Don Quixote, hauré de fixar-me en les pintures de Goya i Velázquez.

Precisament el documental Lost in la Mancha retratava els múltiples problemes que va patir el rodatge d'aquesta pel·lícula, que van portar a cancel·lar-la. ¿Ha reprès aquella idea?

Sí, el guió ha estat retingut un temps per problemes legals, i fa set mesos el vaig recuperar i el vaig rellegir i no funcionava. Així que l'he reescrit, incorporant-hi les coses que m'han passat els darrers set anys. Don Quixot mai no n'aprèn i jo tampoc! Ara la història és molt millor que abans, així que després de tot haurà estat una sort que no es fes en el seu dia.

Quan va morir Heath Ledger durant el rodatge de la pel·lícula, ¿va pensar que es tractaria d'una altra obra inacabada?

Sí, va passar, vaig voler interrompre el projecte, rendir-me. Per sort, estic envoltat de gent que no em fa cas.

Com s'hi van incorporar Johnny Depp, Jude Law i Colin Farrell?

Sense tenir cap pla concret, vaig trucar en Johnny i es va oferir perquè comptés amb ell per al que fos. I com que el personatge que interpretava Heath travessa el mirall tres vegades, se'ns va acudir que en cadascuna tingués un rostre diferent. Era important que tots fossin amics de Heath perquè tot quedés en família. Va ser un testament meravellós; tots ells van entregar el percentatge del sou que hauria correspost a Ledger a la seva filla. Per això en els crèdits no signo amb el meu nom, sinó "Una pel·lícula de Heath Ledger i amics".

Què en pensa d'altres directors que, com vostè, tenen un univers fantasiós molt personal, com Tim Burton o Jean-Pierre Jeunet, el director d'Amélie?

Són amics meus! Què n'he de dir, són molt bons. Jean-Pierre és una persona encisadora, i Tim té un increïble sentit visual. També m'interessen molt els germans Coen.

Vostè ha estat membre dels Monty Python i ha codirigit La vida de Brian i El sentit de la vida. Hi ha un moment a la pel·lícula, un número musical protagonitzat per policies, que remet directament als esquetxos de la sèrie Monty Python Flyng Circus.

Amb The imaginarium of Doctor Parnassus he volgut fer una mena de compendi de tota la meva carrera, tal com van fer Fellini a Amarcord i Bergman a Fanny i Alexander. Però els Monty Python són una colla d'homes vells i miserables, jo ara vull estar amb gent jove! El 15 d'octubre ens retrobarem dalt d'un escenari i no tinc ni idea de què farem, mirarem que no ens caigui la bava ni quedar-nos adormits. Ara som més amics, era molt millor quan treballàvem plegats i ens barallàvem.

El seus personatges, invariablement, són persones que s'evadeixen de la realitat a través de la fantasia i els somnis.

La majoria de gent porta una vida grisa i la imaginació és necessària per sobreviure. Els miralls que apareixen en el meu darrer film simbolitzen el reflex del que pot ser el món enfront del que volen Hollywood o els grans mitjans de comunicació. Jo no somio gaire, quan dormo, o almenys després no ho recordo; el que faig és somiar despert i intentar reformar el món real a través de la fantasia, que també em sembla que forma part de la realitat. Per això m'agraden els nens i els tontos, perquè veuen el món amb més llibertat.