• Imprimir

Carmen Machi protagonitza la pel·lícula de Javier Rebollo 'La mujer sin piano', una odissea urbana

L'altra cara d'Aída

Xavier Roca

Els actors Jan Budar i Carmen Machi i el director Javier Rebollo ahir a Sant Sebastià
VINCENT WEST / REUTERS

Sense sortir del personatge de mestressa de casa i dels ambients d'extraradi propis de la sèrie Aída, Carmen Machi ha presentat al certamen donostiarra un registre interpretatiu radicalment diferent a La mujer sin piano, el seu primer personatge protagonista en cine. Allunyada d'histrionismes de sainet, Machi ofereix una interpretació tan continguda i hieràtica com tota la pel·lícula: una comèdia minimalista i desconcertant d'humor no sempre evident que s'aproxima a aspectes de la vida tan engrescadors com la insatisfacció, la rutina i el tedi. Segons l'actriu, el que la va atreure del film és "com, a partir d'un personatge que parla molt poc, s'expliquen sentiments molt comuns de tristesa, solitud i melancolia". La conclusió a què s'arriba al final de La mujer sin piano és que "molta gent no té ni idea de com és la persona amb qui dorm".

Un Kaurismäki castís

El seu director, Javier Rebollo, signa una mena de lectura castissa de les pel·lícules d'Aki Kaurismäki, d'estètica freda i narració distanciada, decididament no apte per a tots els paladars: "No vull donar-ho tot mastegat a l'espectador. Vull que la gent surti del cine sentint-se intel·ligent, m'interessa més plantejar preguntes que donar respostes".

A vegades, la voluntat d'estil del director es revela una mica forçada i el tuf de pedanteria és present, però La mujer sin piano manifesta una voluntat de risc infreqüent en el cinema espanyol. Rebollo, per cert, és un dels impulsors del manifest Cineastas contra la orden, en què s'acusa la llei del cinema d'afavorir les grans produccions en detriment del cinema de baix pressupost.

Per la seva banda, l'australiana Blessed, d'Anna Kokkinos -també a competició-, s'acull a l'estructura narrativa de les vides encreuades per narrar un fresc de relacions maternofilials; és un drama exagerat desoladorament trist llastrat per un excés de tremendisme. La secció oficial va acollir també la turca 10 to 11, de Pelin Esmet, que ni va provocar entusiasmes ni va desagradar.

Una bona mostra del vessant mercadotècnic dels festivals va ser, ahir, la projecció privada de 53 minuts de 2012, la nova superproducció catastrofista de Roland Emmerich, que ja ha destruït la Terra (o una part) a Independence Day, Godzilla i El dia de demà. Emmerich i els actors John Cusack i Chiwetel Ejiofor van ser ahir a Sant Sebastià per fer publicitat d'aquesta pel·lícula i parlar-ne amb la premsa, amb el compromís de no revelar més detalls fins a la seva estrena al mes de novembre. Hi haurà temps, doncs, per parlar-ne més extensament.