• Imprimir

Riambau i Cabeza presenten 'Màscares', un documental sobre la professió d'actor protagonitzat per Josep M. Pou

El teatre, el cinema i la vida

Xavier Roca

Josep M. Pou protagonitza un documental de Riambau i Cabezan
AVUI

El món de la representació, els límits entre la realitat i la ficció, la màgia, els trucs... eren conceptes que ja eren presents a La doble vida del faquir -celebrada opera prima com a directors del crític de cinema Esteve Riambau i la periodista Elisabet Cabeza- i que ho tornen a ser a la seva segona pel·lícula, Màscares, que es va presentar ahir al Festival de Sant Sebastià.

Els cineastes confirmen que "darrere les dues pel·lícules hi ha la curiositat per explorar el cine com a eina per veure què hi ha entre bastidors, més enllà de la realitat aparent". Màscares explora la interrelació entre cinema i teatre a través d'un atractiu joc de miralls: és una pel·lícula que neix arran d'una obra de teatre que parla... d'un director de cine. I és que el projecte va néixer paral·lelament al de l'obra Su seguro servidor, Orson Welles, un text de Richard France amb què Esteve Riambau -especialista en el director de Ciutadà Kane- va debutar com a director teatral, i que Josep M. Pou va protagonitzar dalt de l'escenari. "Quan em va arribar l'obra -diu Riambau- vaig tenir clar que l'únic Orson Welles possible era Josep M. Pou, i se'ns va acudir reflectir els assajos en una pel·lícula que no es limités a ser un making of de l'obra, sinó una reflexió sobre la feina de l'actor". Els cineastes no descarten que algun dia es puguin veure conjuntament -en una representació teatral acompanyada d'una projecció de la pel·lícula, per exemple- obra i documental.

Procés evolutiu

Màscares mostra tot el procés evolutiu d'un muntatge teatral des de les primeres lectures del text fins al dia de l'estrena, amb tots els dubtes, discussions i problemes que vénen pel camí. I, al mateix temps, Josep M. Pou se sotmet a un veritable estriptis desvelant -com un prestidigitador que ensenya els seus trucs- les seves estratègies psicològiques i professionals per endinsar-se en la pell d'un nou personatge: "Tenim una immensa gratitud cap a Josep M. Pou per haver accedit a despullar-se d'aquesta manera davant dels espectadors, d'una manera absolutament generosa". I, com si es tractés d'unes nines russes, l'espectador veu al mateix temps Josep M. Pou, Orson Welles i també els personatges que aquest va interpretar.

La pel·lícula mostra Pou memoritzant el text en la solitud de casa seva, recitant-lo mentre camina pel carrer, despertant-se a mitjanit pensant en el personatge... "Des del moment que es passen mesos representant un personatge, els actors de teatre tenen una implicació vital amb la seva feina. Pou viu per al teatre, i li agrada tant el seu ofici que va pensar que Màscares podria ajudar que la gent entengués una mica més la seva professió. El resultat és un regal que ens ha fet a nosaltres i a qui vegi la pel·lícula".