• Imprimir

LaCrònicaCançó

Concert d'aniversari

David Castillo

Catorze mil espectadors esperaven Leonard Cohen ahir al Palau Sant Jordi. El van rebre amb una ovació de dos minuts davant del seu somriure, d'orella a orella i, immediatament, Dance me to the end of love. La incertesa planava des de la indisposició de divendres a València. En el llibre d'Alberto Manzano, Palabras, poemas y recuerdos de Leonard Cohen (Alfabia), el cantautor canadenc li explica que, després de la gira de presentació de The future, el 1993, bevia moltíssim i la seva salut queia en picat: "Sortosament sempre he tingut un estómac molt delicat, que no m'ha deixat abusar de les drogues i l'alcohol". Precisament, va ser una indisposició estomacal, "un tall de digestió", la causa del desmai a València i posterior ingrés en un hospital. Tot i els dubtes, l'actuació de Barcelona es va confirmar.

Cohen va celebrar ahir el seu 75 aniversari i ho va fer amb un ple a vessar i un repertori pràcticament idèntic al de Cap Roig. El de Barcelona és el punt final europeu -ha de buscar data per València-. La gira continuarà als Estats Units. Pocs músics tenen el talent i l'essencialitat de Cohen. La seva veu, modelada per milers de cigarrets -ja no fuma-, és una eina tallant, on s'incorporen un rere altre versos que sintetitzen l'angoixa, la felicitat, la bellesa i el món dels artistes de la segona meitat del segle XX. El que van qualificar com "el depressiu no químic" més potent del seu temps s'ha fet menys aspre, i apareix després del seu retir budista amb una actitud i una modèstia diametralment oposades a les estrelles pop.

Amb la banda compenetrada com una orquestra, els èxits es van repetir al Sant Jordi amb The future, Ain't no cure for love, Bird on the wire i Everybody knows. Qui ens en dóna més? Quan va agrair la càlida rebuda i va dir que potser no li tornaria a passar més, el Sant Jordi es va obrir en un nou homenatge.

Cohen no ballava ni s'agenollava tant com a Cap Roig, però el concert avançava superb. Amb Sharon Robinson i les germanes Webb als cors, la delicadesa d'In my secret life es va apoderar de l'auditori, en un silenci hipnòtic. El llaüt de Javier Mas obriria Who by fire, un himne bíblic. Després del descans i en plena exhibició de qualitat, Cohen i el seu grup van interpretar temes nascuts al llarg de quaranta anys intensos: Tower of song, Suzanne, Sisters of mercy, The gypsy's wife, The partisan. Boogie street (cantada per Sharon Robinson), Hallelujah, I'm your man, Take this waltz, So long Marianne, First we take Manhattan i Famous blue raincoat, entre altres. Un deliri de creativitat del poeta més inspirat de la música contemporània. Quaranta anys resumits en prop de tres hores tan condensades com l'emotivitat de molts dels seus versos.

No sé si Leonard Cohen tornarà a Barcelona, però la sessió d'exorcisme que va oferir ahir no l'oblidaran fàcilment els assistents, encara més en aquest món de presses, tan poc poètic. Ell ha estat capaç de rescatar la bellesa de la velocitat on costa sovint respirar. Gran concert d'aniversari, amb regal per a Barcelona.

FOTO: PERE VIRGILI