• Imprimir

Entrevista: Ricardo Darín L'actor és present al Festival de Cinema de Sant Sebastià amb dues pel·lícules, 'El baile de la victoria' i 'El secreto de sus ojos'

"Ja falta poc perquè m'ofereixin papers d'avi"

Xavier Roca

Ricardo Darín ha presentat dues pel·lícules a Sant Sebastià, una a la secció oficial
RAFA RIVAS / AFP

És inevitable preguntar-li per la coincidència de dues pel·lícules seves a Sant Sebastià: El baile de la victoria, de Fernando Trueba, i El secreto de sus ojos, de Juan José Campanella.

És una coincidència que em fa feliç, especialment pel fet que una d'elles -El secreto de sus ojos- estigui en competició i l'altra no. Són dues pel·lícules amb estructures narratives totalment diferents i amb personatges que no tenen res a veure.

El que sí que tenen en comú és que en totes dues aborda personatges crepusculars.

Aquest fet està directament relacionat amb la meva edat actual. Em trobo bé però ja començo a tenir una edat, amb les molèsties que això comporta. Però estic en un bon moment professional, i això et fa treure energies de llocs desconeguts. Ja falta poc perquè em comencin a oferir personatges característics i d'avi.

Algunes de les seves pel·lícules, incloses les dues que ara presenta, s'acosten al cinema policíac amb personatges situats a diferents bandes de la llei.

És cert; d'una banda, m'han ofert projectes d'aquesta mena, però també és cert que he notat una certa inclinació per part meva cap a personatges d'aquestes característiques. El que és atractiu per a un actor és abordar personatges com més allunyats de la pròpia personalitat millor. I jo no sóc ni un delinqüent ni un representant de la llei.

Fins on arriba la seva complicitat amb Campanella, amb qui ja ha treballat unes quantes vegades?

Ell compta amb mi i jo amb ell. A vegades em comença a explicar els seus projectes fins i tot abans que estiguin escrits, i aquesta confiança es trasllada després al rodatge. Això no vol dir que no discutim. Però quan li manifesto les meves discrepàncies ell ja sap per on vaig abans que acabi.

Haver fet també de director, amb La señal, el deu refermar en uns punts de vista més personals...

Abans de dirigir ja ho feia, sempre he estat discutidor i m'hi he ficat, he volgut anar més enllà de la feina d'actor i involucrar-me en la pel·lícula des de diferents angles. Sobretot quan vaig fer Perdido por perdido, amb Alberto Lecchi.

Què l'atrau més, de dirigir?

El que sempre m'havia intrigat més era el muntatge; abans sempre m'havia imaginat que després de rodar una pel·lícula hi havia uns sonats que feien el que volien amb el material. Vaig corroborar que era així!

El secreto de sus ojos té moments molt divertits però també explica fets terribles. És difícil mantenir aquest equilibri?

Amb Campanella no. Sempre ha donat mostres de saber compaginar drama i tragèdia, i de no tenir pudor a l'hora de retratar situacions amb la mateixa barreja de sentiments que es produeix a la vida. El hijo de la novia ja n'era una mostra, de com descomprimir les situacions doloroses amb l'humor.

El secreto de sus ojos retrata la corrupció institucional de l'època prèvia a la dictadura militar argentina. Fins a quin punt hi ha aportat elements autobiogràfics?

Sempre és difícil ser conscient de quan posa un mateix coses personals. El que és cert és que en aquella època, cap als anys 1974 i 1975, jo estava repetint 3r grau per segona vegada. L'escola em fastiguejava, fins que em vaig adonar que això era així perquè l'acció era al carrer, on hi havia un gran moviment social. Jo estava mort de por però ple d'agitació.