• Imprimir

El director madrileny presenta a Sant Sebastià el film 'El baile de la victoria', acollit amb molta fredor pel públic

El retorn de Trueba a la ficció

Xavier Roca

Des d'El embrujo de Shanghai (2002), Fernando Trueba no havia tornat a rodar cap pel·lícula de ficció. Si allà es tractava d'una adaptació de Juan Marsé, ahir el director va presentar al Festival de Sant Sebastià una altra adaptació literària, El baile de la victoria, basat en la novel·la del xilè Antonio Skármeta guanyadora del premi Planeta el 2003.

Segons el director, "encara no havia acabat de llegir la novel·la i tenia el cap ple de cine, cosa que em passa molt poques vegades; ja anava posant-hi les imatges. Em va atreure que la barreja de gèneres a què donava peu la sentia molt propera a mi".

Protagonitzada per l'argentí Ricardo Darín -i amb un petit paper per a Ariadna Gil en la seva tercera col·laboració amb el cineasta-, es tracta d'una història d'amor i robatoris perfectes ambientada al Xile posterior a la dictadura, que combina elements de la sèrie negra, el melodrama i fins i tot el western; l'aval de l'Oscar obtingut per Belle Époque ha fet que l'Acadèmia l'hagi preseleccionat per anar a Hollywood, un tema en què Trueba no vol pensar gaire perquè "som en un món molt competitiu, però no hi ha res menys competitiu que l'art".

Si la decisió de donar el guardó estigués en mans de la premsa especialitzada que va assistir a la projecció difícilment se l'emportaria, si hem de jutjar per la gèlida rebuda obtinguda. I és que El baile de la victoria és una pel·lícula feta amb impecable professionalitat, en general excel·lentment interpretada -es pot discutir la tria dels protagonistes més joves- i amb un sòlid disseny de producció, però freda i sense gaire vida.

Rodada amb pretensions de classicisme, El baile de la victoria -que, segons el realitzador, és la pel·lícula "amb el to narratiu més lliure" de les que ha fet- peca de manca de nord narratiu, d'una poesia impostada i d'un excés de diàlegs sentenciosos i solemnitat en la seva recreació d'arquetips del cinema de tota la vida, com el del perdedor. Sembla que, darrerament, Trueba se sent més còmode i lleuger amb documents musicals adreçats a un públic més minoritari -com Calle 54 i El milagro de Candeal- que amb superproduccions ambicioses; una alternança de registres que, per al director, simplement suposa "maneres alternatives de narrar una història".