• Imprimir

Entrevista: Àlex Rigola És el director dels dos muntatges de 'Nixon-Frost' que es fan al Lliure

"Nixon no comptava que Frost el guanyés"

Teresa Bruna

FRANCESC MELCION

El Teatre Lliure d'Àlex Rigola -director artístic- llueix una marca inconfusible. No només per la singularitat de la programació. Les obres que aporta com a director d'escena són tan atípiques com necessàries. 2666 ha guanyat 5 premis, un d'ells el Max 2009 al Millor Espectacle i Rock'n'Roll, el Premi de la Crítica 2009. La temporada ha començat amb Nixon-Frost, de Peter Morgan, que recrea l'entrevista entre el periodista David Frost (Joan Carreras) i l'expresident dels EUA (Lluís Marco). Rigola no es conforma de dirigir-la. Sempre inquiet, proposa un experiment insòlit: dues versions del mateix text.

Per què ha fet dos formats?

Mentre cuinàvem el muntatge ens adonàvem que ens portava per dos camins, un amb tot el que demanava com espectacle i un altre, més auster. Vam decidir fer totes dues opcions, una amb escenografia realista i l'altra amb un espai escènic que respon al principi de Peter Brook, que diu que l'important està en el text i els actors.

Que estan magnífics! Això es fa evident amb tot detall a les pantalles gegants.

Les pantalles donen molt la idea de tele i estem reproduint un programa de televisió. A la versió realista, la pantalla és sobre els actors i a l'unplugged, al darrere. Certament la gent es deixa emportar per les pantalles.

I sobretot, és un fet real...

És el triomf de David Frost, presentador d'un late show més aviat frívol, sobre l'expresident Nixon, tres anys després la seva dimissió. Mai havia confessat ni demanat perdó pel cas Watergate, i Frost ho va aconseguir. Nixon va cobrar 600.000 dòlars. Va ser la primera vegada que es va pagar tal quantitat a un polític per una entrevista!

No s'ho devia esperar pas, Nixon, que Frost el guanyaria...

No, esclar. Ell estava segur que podria amb Frost, perquè no era periodista polític. És com si quatre anys després del GAL, Felipe González concedís una entrevista, però no a Gabilondo sinó algú tipus Gran Wyoming o Buenafuente.

Com s'ho fa per derrotar-lo?

Li va el prestigi i va a totes. És un matx verbal. Peter Morgan fa servir un llenguatge pugilístic: hi ha pactes entre els equips, entrenament... I funciona a la perfecció!

Com va sorgir la idea de fer aquesta entrevista?

Tots dos estaven en un moment de baixada. Havien arribat al top de les seves feines i volien seguir sortint als diaris. Nixon va acceptar perquè, si aconseguia demostrar que ho va fer bé, podria tornar a la política, fer d'assessor...

Ha vist la pel·lícula?

No encara! I els actors tampoc. Hem vist l'original i he de dir que mai m'ha interessat la reproducció d'originals, però és curiós el nivell de detall a què han arribat. Com s'assemblen, les postures, el gest... Hem posat l'entrevista original al hall, en una pantalla.

Vostè surt un moment, com feia Hitchcock...

Una mica més i tot! No estic en directe, surto per la pantalla. Res, un detall. Una de les coses que he tingut clares a la vida ha estat canviar de professió. Vaig estudiar per a actor i em vaig fer director d'escena. Segurament sóc el pitjor actor d'Europa.

I qui és el millor? Segur que ja l'ha portat al Lliure...

Per mi, un dels millors és Martin Wuttke, que vindrà amb l'Arturo Ui. Va treballar molts anys amb Frank Castorf, havia estat al Berliner Ensemble i aquest espectacle és de quan era actor de Heiner Müller. Ja ha estat al Lliure, al Temporada Alta i al TNC.

Per què el teatre alemany proposa creacions tan excepcionals?

Tenen una tradició teatral molt gran, sobretot de text. Reinventen contínuament i a la gent no li molesta perquè ja han vist diverses versions d'un mateix text. Fins i tot els ve de gust veure noves readaptacions.

I deuen tenir més diners...

Sí, i per tant poden investigar més. És un país que inverteix molt en arts escèniques, coneix molt bé el valor que tenen, el d'instruir la societat que ja no va a les escoles ni a la universitat, perquè que pugui seguir rebent informació artística i de contingut fora del mitjà televisiu. Al teatre ja seus de manera diferent que davant el televisor, hi ha un altre nivell de tensió i tot això ajuda a l'evolució de l'ésser humà. El teatre és un espai de reflexió o d'emmirallament de la societat. Això ho té molt clar l'Estat alemany.

La dansa-teatre dels Països Baixos en seria l'equivalent?

Sí, però allà va ser una opció d'excel·lència que amb els anys han donat fruit. Tant, que és el focus principal de teatre de nova creació que s'espargeix per Europa. Van fora del seu territori perquè els programadors busquem allà on hi ha excel·lència i diferencia. El públic t'ho agraeix.

Tornem al Lliure. A l'abril dirigirà un Benet i Jornet...

És una partitura per a dues grans actrius. En Pepito cada vegada escriu més per amor als artistes. No és un text expansiu, es van creant tensions molt delicades. Es nota aquesta última maduresa del Pepito, crec que va refinant el seu teatre. I quan vaig aconseguir contactar amb Anna Lizaran i Alícia Pérez... va ser fantàstic! El muntatge no deixarà empremta pel que fa al dispositiu escènic: les protagonistes són elles. Quan vaig començar aquesta feina tenia una necessitat brutal d'ensenyar-me i ja l'he perduda. Voldria fer bon teatre sense que quedi empremta de mi.

Ha fet tard. La gent el recordarà. Segueix amb l'amenaça de deixar el Lliure?

No és una amenaça! És una realitat que ha de ser grata per a tothom perquè és el que toca. Crec que hem deixat una base i hi ha gent que sabrà aprofitar el que és bo. I el que no ho és, ho tornarà millor. Només podem anar a millor. Aquí feia falta una programació de teatre internacional, només hi sortim guanyant. Tots: el públic es torna més exigent, els professionals coneixen el que es fa fora i tenen una part d'aprenentatge. I és bo fruir d'altres maneres de fer. Finalment queden incorporades al nostre teatre.