• Imprimir

El Teatre Condal comença avui la temporada amb 'La montaña rusa', d'Eric Assous, amb Carmen del Valle i Arturo Fernández, que també n'es el director

"Res no és el que sembla..."

Teresa Bruna

Arturo Fernández i Carmen del Valle interpreten papers diferents als habituals
J.A. BEORLEGUI

Som al Teatre Condal, on es presenta el primer espectacle de la temporada, La Montaña Rusa, d'Eric Assous. Els protagonistes són Carmen del Valle, que ve del "teatre seriós" i ha estat dirigida per Robert Lepage, Sergi Belbel i Denis Rafter, per posar uns exemples, i Arturo Fernández, el cavaller del teatre espanyol, que també n'és el director.

La presència del gran seductor al Paral·lel no passa desapercebuda. La responsable de premsa va haver de fer mans i mànigues per fer entendre que no es podia retratar amb els vianants ni signar autògrafs, que tenia pressa... Tot va passar de la millor manera, la gent -bàsicament dones- van ser comprensives i van prometre anar a buscar entrades a primera hora de la tarda.

La montaña rusa, que s'estrena aquesta nit, parla d'un home madur, elegant, de bona posició -"No em sortiria fer de pobre!", bromeja Fernández-, feliçment casat, amb totes les peces al seu lloc i, com no podia ser d'altra manera, seductor. Coneix una noia que, aparentment, se li posa bé per a una aventura. Quan tothom pensa en una comèdia tòpica, la peça del director i guionista francès fa un gir i es converteix en una comèdia thriller de la qual no en podem parlar: "No la podem desvelar", diuen.

"Cada 10 minuts hi ha una sorpresa, res no és el que sembla, és la millor obra que ha caigut a les meves mans", assegura Arturo Fernández . Encara que puntualitza que "la meva millor obra sempre és l'última, perquè li dec al públic pujar el llistó cada vegada. És un compromís". Tot un senyor.

Carmen del Valle confessa que al principi va tenir prejudicis per acceptar el paper: "Jo vinc d'un altre tipus de teatre. Imagineu: de la Compañia Nacional de Teatro Clásico. Si hagués estat noia busca home gran per diners, no hagués acceptar, però vaig llegir el guió i em va seduir. I després, treballar amb l'Arturo ha estat un aprenentatge diari, té molta vida al darrere i escoltar-lo és un luxe", diu. Jordi González, responsable de Focus, descriu Arturo Fernández com "un dels pocs que queden d'una generació que ha fet història, i també dels pocs que surt cada dia a tope, controlant tots els detalls d'una manera absolutament minuciosa i pulcra, en atenció al públic".

Anècdotes de Don Arturo

Com que hi ha suspens i no es pot parlar de l'obra, Arturo Fernández ens va delectar amb anècdotes dels seus principis: "Penseu que he passat la Guerra i postguerra espanyoles i Mundials. Sóc l'últim dinosaure i crec que em quedaré...". Va reconèixer haver treballat de boxejador als 15 anys per diners: "No volia estudiar i, al final, he estudiat més que ningú!". Durant una representació d'El malalt imaginari, algú li va dir "Calla!" i va abandonar l'escenari. I fent de soldat mort, ajagut a terra a Antígona, una actriu, angoixada, no trobava l'espasa. "Em vaig aixecar i li vaig donar. Vaig pensar que ja no em cridaren mai més i encara sóc aquí."