• Imprimir

Jaco van Dormael i el dissenyador de moda i ara també cineasta Tom Ford tanquen la competició de Venècia amb dos films que han dividit la crítica

Punt final amb debat

Bernat Salvà

Si la controvèrsia és un signe que el cinema és un art viu, la Mostra de Venècia va demostrar ahir que té les constants vitals en perfecte estat. El cineasta belga Jaco van Dormael va dividir la premsa i la crítica entre admiradors i detractors radicals amb Mr. Nobody, una pel·lícula de ciència-ficció ambiciosa, complexa, llarga i cara. Tom Ford, un referent del món de la moda pels seus dissenys de Gucci i Yves Saint Laurent, fa el seu debut en la direcció cinematogràfica amb A single man, aplaudida calorosament a la roda de premsa, però criticada també als passadissos (la discrepància sovint és més discreta) perquè refreda les emocions sota una gruixuda capa d'esteticisme i bellesa.

Jaco van Dormael és un cineasta belga de filmografia malauradament molt curta: tres pel·lícules en divuit anys, la primera de les quals, Toto, l'heroi, va guanyar la Càmera d'Or a Cannes. La darrera es titula Mr. Nobody, i és probablement la pel·lícula amb més ambició comercial i artística de les que s'han presentat en aquesta Mostra: 50 milions d'euros de pressupost, un repartiment internacional de categoria (Jared Leto, Sarah Polley, Diane Kruger...) i una història de ciència-ficció de gran complexitat, que s'estén per territoris tan diversos com les emocions i la reflexió filosòfica.

El film arrenca amb una escena futurista: a finals del segle XXI, en un món poblat per éssers humans immortals, el darrer mortal està a punt de morir. Té prop de 120 anys i comença a recordar la seva vida, o més ben dit, les seves vides. Van Dormael va desplegant les diferents històries amb sentit de l'humor, tendresa i emoció. Però, per parlar en termes matemàtics, no agafa la història individual del protagonista (Jared Leto) i la multiplica per tres, sinó que l'eleva al cub: retrata moments puntuals de la relació amb tres noies diferents i ofereix diferents versions de com podrien haver anat les coses, sense aclarir en cap moment quina és la real. L'efecte és una mena de calidoscopi, que gira sempre sobre l'eix de dos punts inamovibles: el nen que ha de decidir en una estació de tren si es queda amb el pare o la mare, i l'home vellíssim que explica les històries.

"Com més gran em faig, més dubtes tinc, més preguntes em faig i més ho qüestiono tot -va explicar el director-, i intento transmetre aquesta sensació a través de pel·lícules cada cop més complexes". No va ser gaire aclaridor sobre el sentit de la pel·lícula. Sí que ho va ser, en canvi, Diane Kruger: "La pel·lícula ens ensenya que, fem el que fem, tot té un valor i dóna un sentit a la nostra vida present i futura".

Per la seva banda, un Colin Firth sempre impecablement vestit, afaitat i pentinat és el protagonista d'A single man, retrat d'un professor d'anglès de principis dels 60 que acaba de perdre en accident l'home que ha estat la seva parella durant 16 anys. Impressionat des de fa temps per la novel·la homònima de Christopher Isherwood, Tom Ford ha decidit adaptar-la en la seva primera pel·lícula. El dissenyador va justificar el seu debut al cinema: "A diferència de la moda, que és volàtil, el cinema és una expressió artística més pura, que deixa la seva empremta amb el pas del temps. Aquesta pel·lícula és el més personal que he creat mai".

Tom Ford va lloar públicament la feina d'Eduard Grau, el jove català que s'ha ocupat de la fotografia. "Tom Ford volia un director de fotografia europeu i la seva productora va contactar amb mi casualment a través d'una persona que vaig conèixer a Edimburg", ha explicat Grau a l'AVUI. Es tracta d'un altre exalumne de l'ESCAC, que va ser director de fotografia d'El cant dels ocells.

Tragèdia femenina

La tercera pel·lícula a competició és Lola, un altre treball del productiu director filipí Brillante Mendoza. Càmera en mà, amb un estil deutor de la Nouvelle Vague i del neorealisme, el cineasta segueix les evolucions de dues dones grans marcades per una tragèdia: són les àvies d'un noi que ha comès un assassinat i de la seva víctima. Menys críptic que altres treballs, allunyat de la proposta gore que va portar fa només tres mesos a Cannes (Kinatay), Mendoza construeix un retrat ple d'humanitat de dues dones que han de trobar la força per afrontar la tragèdia en un entorn de pobresa.