• Imprimir

ElComentari

L'autèntic perill

J.M. Hernández Ripoll

L'1 de juliol, el Parlament va aprovar la nova llei d'espectacles. Després d'un interminable debat de dos anys, no ha nascut al gust de tothom. Des de l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), es queixen que l'esmentada llei "deixa de banda l'aspecte cultural de l'espectacle" i, en conseqüència, "no sembla que pugui conduir a una proliferació de sales de música en viu ni a protegir i promoure les que ja existeixen".

Aquesta nota, adreçada per l'ASACC, em va venir a la memòria l'altre dia mentre assistia a una de les jams que cada diumenge organitzen a la sala Monasterio de Barcelona. Escoltava les improvisacions jazzístiques dels músics i no podia evitar qüestionar-me com una llei, elaborada, debatuda, redactada i concebuda pels nostres saberuts polítics, podia deixar de banda l'aspecte cultural de la música. Si en aquells moments que em deixava gronxar pel so del saxo no participava en un acte cultural, en què dimonis participava?

Algun dia m'hauran d'explicar amb tots els pèls i senyals aquesta doble moral que té la música per als nostres dirigents. I no assenyalo ningú perquè assenyalo tothom. En un moment en què la música sobreviu gràcies al directe, la importància de les sales es multiplica. El disc està mort, les descàrregues d'internet són una ferida oberta als interessos gremials. Només resten els escenaris. L'ASACC afirma que, segons aquesta llei, "no hi haurà prou sales o establiments de format petit i mitjà on el músic pugui estar en contacte amb el públic, de manera innòcua i segura, perquè la normativa autonòmica sobre l'espectacle considera que en tots els casos, quan hi ha música en viu, la seguretat del ciutadà corre perill". Potser el perill és un altre: quedar-nos sense música.