• Imprimir

Entrevista: Héctor Alterio i José Sacristán Interpreten 'Dos menos', un cant a l'amistat ple de tendresa protagonitzat per dos malalts terminals. Al setembre seran al Poliorama

"Ni la televisió ni el vídeo ni el DVD poden amb el teatre"

Teresa Bruna

Héctor Alterio i José Sacristán estan bé junts
PERE VIRGILI

José Sacristán i Héctor Alterio són dos grans noms del món del teatre, resultat de tota una vida als escenaris. Aviat tindrem el luxe de veure'ls junts a Dos menos, de Samuel Benchetrit, en una adaptació dirigida per Óscar Martínez. Seran al Poliorama, el teatre on ens reben, del 2 al 10 de setembre.

És la primera vegada que coincideixen a escena? Però si són amics i han fet un munt de coses junts!

J.S. Sí, fins i tot pensàvem casar-nos, però els nostres pares s'hi oposen frontalment... H.A. Ens volíem casar a Sevilla, al Parque de Doña Elvira... Ei, ara, amb la sorpresa de la notícia no t'oblidis de posar que és la primera vegada que fem teatre junts, però que ja portem 250 representacions i que l'any que ve, a València, en complirem 340!

Jo ja no em sorprenc de res. L'obra els dóna aquest sentit de l'humor?

H.A. És una obra molt divertida, sí. És un tema dur per on la comicitat flueix d'una manera natural. Parlem de dos malalts terminals destinats a morir al cap de 15 dies, que emprenen una aventura.

S'escapen de l'hospital?

H.A. Hi pot haver una altra lectura, la d'emprendre un viatge interior, una aventura projectada cap a ells mateixos. Es troben amb personatges que els van determinant. Això provoca una relació d'amistat i un seguit de situacions que van sorgint fins que...

Que m'explicarà el final?

H.A. Ui, no. Posi-hi suspensius.

La posada en escena és realista?

J.S. En absolut, transcorre per diferents espais però no en clau realista. Pot ser una carretera, un hospital, un saló de ball, un llac... L'espai es va deformant a mesura que es va articulant el text.

Per què es fan tants textos de gent gran que acaben amb la mort?

J.S. No ho sé. No crec que estigui de moda. O potser sí. Ara coincideix amb la pel·li Antes de partir, de Jack Nicholson i Morgan Freeman, però no hi té res a veure, la nostra es va estrenar el 2005. El sorprenent és que l'autor, Samuel Benchetrit, té 36 anys i era molt més jove quan la va escriure!

Sr. Alterio, parli'm de la importància del teatre a l'Argentina...

H.A. És la conseqüència del teatre que s'inicia als anys 30 al voltant de Leónidas Barletta amb el Teatro del Pueblo, tot un moviment que es va enfrontar al teatre comercial. Fèiem autors com Gorki, ens enriquíem nosaltres i s'enriquia l'espectador. Qualsevol moviment sociopolític que sorgia, ho resolíem amb funcions de teatre. Aquesta va ser la base del Teatro Abierto, de l'any 81, la resistència cultural contra la dictadura. El resultat és que ara mateix s'hi fan 300 obres de teatre a la setmana. Això no passa ni a Nova York!

I vostè, Sr. Sacristán, com veu l'evolució del teatre a Espanya?

J.S. Ni el país ni el ciutadà mitjà tenen res a veure amb el que era quan jo vaig començar als 60. Ha canviat la relació entre la cultura i els seus consumidors. El teatre està demostrant el seu poder de convocatòria: no poden amb ell ni la tele ni el DVD. Hi ha una investigació, un rigor i una fidelitat per part del públic que permet o ens permet a uns quants seguir fent el que ens agrada. També se sosté gràcies a la sensibilitat de les administracions que programen. Hi ha llocs on el nombre d'espectadors amb què es pot comptar no seria suficient per tirar-ho endavant.

Que els vagi bé per Sevilla, si s'arriben a casar. És part del guió, això?

H.A. És una broma que fem, quan ens pregunten si som amics. J.S. Pensa que la primera vegada que vam coincidir va ser a Asignatura pendiente, l'any 67. H.A. I a A la pálida luz de la luna, Arriba Azaña, Fumata blanca... J.S. Vaja, a unes quantes!