• Imprimir

Entrevista: Carol López L'autora i directora de 'Germanes' torna amb 'Boulevard', una història doble de teatre dins del teatre que s'estrena aquesta nit a La Villarroel

"Un dia faré un clàssic però ara m'excita més treballar així"

Teresa Bruna

Carol López estrena aquest dilluns 'Boulevard', pas previ a agafar les regnes de La Villarroel
MIQUEL ANGLARILL

L'1 de gener del 2010 serà la directora artística de La Villarroel, en substitució de Javier Daulte. Amb Carme Portacelli, titular de la Factoria Escènica Internacional (FEI), és la segona dona que portarà la direcció artística d'un teatre a Barcelona. "Però deixeu-me equivocar, també, que tothom s'ha equivocat!", exclama. I és que, encara que els càrrecs poc freqüents insinuïn nous reptes, el que cal és talent i il·lusió. I la Carol té les dues coses. El talent l'avalen els ja quantiosos premis rebuts per les obres VOS (Versió Original Subtitulada) i Germanes. La il·lusió l'acapara tota aquest Boulevard, on treballen Paul Berrondo, Ernesto Collado, Amparo Fernández, Marta Pérez i Àgata Roca. Serà a La Villarroel.

La teva manera de treballar ha donat grans títols. Com ho feu?

La base és que treballo sense text. Ara mateix, Boulevard em recorda el procés de VOS, en què vam arribar a la roda de premsa sense saber el final!

Alça! Si eren a punt de començar les prèvies!

El tenia claríssim, però no l'havíem fet i estava oberta que, a les proves amb públic, poguessin sortir coses noves.

Ens dius una mica què hi passa?

Són dues històries, teatre dins del teatre i els conflictes que es deriven dels actors. Ensenyem què hi ha darrere el teló. Hem agafat personatges i els hem passat de voltes. Ens riem de coses, del divisme, dels crítics...

El text s'origina als assajos?

Sí, però abans de començar jo ja tinc clara la història, l'escaleta i els personatges. Dono pautes, dic: "Tu seràs el germà de tal. Vull una escena on proposis tal cosa i et dono les possibilitats A, B i C, perquè hi hagi diferents respostes. Però ha de passar tal". És una mica rar, oi? Però treballem així.

I vas prenent nota, suposo...

O gravo, però tinc molta memòria! Després en parlem, potser dic: "Això està bé però allò que has dit després ho traurem". El cas és que sortim de l'assaig amb una escena muntada de la qual no s'han d'aprendre el text. Bé, de vegades arribo a casa i dic: "Ostres, això no!". O recupero una frase d'una altra escena.

És un treball d'equip, doncs...

Som un equip però no una comuna. De vegades dic que cal anar per aquí i potser un altre ho qüestiona. Per això cal una mà executora i en aquest cas sóc jo. Si deixem l'escena amb el que ha sortit de la improvisació passa sovint que no té un ritme teatral.

¿En un futur poden sorgir problemes d'autoria? Això ha passat...

Jo tinc claríssim que aquest és el joc escènic però que l'autora sóc jo. Sóc la que invento la història i decideixo què va passant. Ara, que algú pugui pensar que aquesta frase és més seva... potser sí. Però no vol dir res perquè l'actor és creatiu sempre. Si un actor decideix fer El rei Lear coix, segurament deu ser perquè és el que dóna el seu cos i queda de puta mare.

Algun dia editaràs el text?

Oh! No hi ha res publicat, sóc un desastre! Germanes podria estar-ho però sempre penso que l'hauria de rellegir per netejar-la una mica i mai trobo el moment. I mira que m'ha trucat l'editorial...

Faries un clàssic, després d'això?

I tant. Estic oberta a fer Tennessee Williams o un Arthur Miller... Hi ha moltes obres que m'interessen com La casa de Bernarda Alba... Dirigiria i dirigiré text, però aquesta manera de treballar m'excita molt, m'excita més.

Necessites una gran complicitat amb els actors!

Penso que el càsting és el més important i, en el meu cas, és el que més encerto. Hi ha molts actors que m'encanten però sé que no ens entendríem per treballar d'aquesta manera. A aquests els trucaré per al Tennessee Williams!