• Imprimir

Lars von Trier s'endinsa en les seves pròpies pors a 'Anticristo', un film de terror polèmic per algunes escenes de violència i sexe molt dures, que s'estrena demà

Lars munta un cristo

Bernat Salvà

Charlotte Gainsbourg en una escena d'aquesta pel·lícula de Lars von Trier que ha posat els pèls de punta a alguns i ha aixecat butllofes d'indignació a d'altres
GOLEM

Pocs cineastes tenen la capacitat de Lars von Trier per provocar reaccions tan extremes: Anticristo ha rebut elogis d'una part de la crítica i el premi a la millor actriu de Cannes (Charlotte Gainsbourg); però també ha patit problemes de censura a Alemanya i va provocar xiulets i reaccions irades de la premsa especialitzada al mateix festival francès. "¿Ens pot explicar per què ha fet aquesta pel·lícula?", li va engaltar un periodista britànic visiblement indignat davant de 400 col·legues i 80 càmeres de televisió de tot el món.

La pel·lícula arriba demà a les nostres pantalles per refrescar l'estiu. Enmig de tanta comèdia lleugera, acció accelerada i consum de crispetes, Anticristo és una autèntica bomba de rellotgeria. Un film pertorbador, que s'ajusta a la majoria de convencions del gènere de terror, però al mateix temps se salta les regles i descol·loca l'espectador, amb escenes que mostren explícitament sexe, tortura, una mutilació genital... La incursió en el gènere d'un cineasta tan personal i creatiu com Lars von Trier no podia passar desapercebuda. "Jo no faria mai un film de gènere pur i dur -ha explicat el cineasta-, perquè crec que s'hi ha d'afegir alguna cosa. Si jo fos cuiner, Anticristo seria com una versió del clàssic rostit de porc".

Estructurada en quatre capítols, Anticristo arrenca amb un pròleg prodigiós, rodat en càmera lenta i en blanc i negre, als compassos d'una coneguda ària operística. Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourg fan l'amor mentre el seu fill petit surt del bressol, s'enfila dalt d'una taula, obre una finestra i cau al carrer. La mort del nen traumatitza la parella, especialment la mare. Unes setmanes després, ell, que treballa de psicoterapeuta, intenta ajudar-la a superar els atacs d'angoixa que pateix. Tots dos decideixen aleshores, com a teràpia, anar a passar un temps en una cabana enmig del bosc. Alguns esdeveniments inquietants comencen a convertir la teràpia en un veritable malson.

Els malsons del director

Una guineu que parla i altres escenes estranyes van alternant-se en el muntatge amb les vivències de la parella. "Les imatges han estat compostes fora de tota lògica, de tota reflexió dramàtica -va dir a Cannes el director-. Sovint provenien dels somnis que tenia en el moment de fer la pel·lícula, o en èpoques anteriors" . "Se'm fa difícil parlar d'Anticristo -afegeix- perquè he deixat parlar la meva imaginació, el meu instint, més que el meu intel·lecte. Jo patia una profunda depressió, fa dos anys. Aleshores vaig començar a escriure el guió, i aquesta pel·lícula ha estat la meva teràpia".

Els dos actors, pràcticament els únics que apareixen a la pel·lícula, eren fonamentals en aquest projecte. Inicialment, Lars von Trier havia escrit un personatge més jove, però va rebre una carta de Willem Dafoe en què li expressava el seu desig de treballar junts i va canviar d'idea. Per al paper femení, primer va pensar en Eva Green. Però la noia Bond es va acabar fent enrere, i va entrar al projecte Charlotte Gainsbourg. Tots dos fan un treball notable, i l'actriu es va acabar enduent el premi d'interpretació de Cannes, en una decisió no aliena a la polèmica que aixeca la pel·lícula per allà on passa.

Violència real i fictícia

De pel·lícules dolentes, els festivals en van plenes, i no es munta cap cristo. Probablement el que va irritar molts festivalers és el sexe i, sobretot, la violència explícita d'Anticristo, que van considerar gratuïta. El cineasta es justifica així: "Si t'atures a pensar en les imatges que podem veure avui en dia sobre la vida real, t'adones que es pot mostrar qualsevol cosa. En canvi, quan fas ficció, hi ha una limitació. És molt estrany!".

Hi ha qui només ha vist en Anticristo un simple refregit de temes i llocs comuns del gènere de terror, una història molt simple, amanida amb mitja dotzena d'escenes ultraviolentes per polemitzar. En canvi, qui entra en la pel·lícula i accepta el joc que proposa, se submergeix en una mena de viatge per la ment retorçada del director, plena de racons obscurs, d'habitacions tancades amb pany i clau. A França, on la pel·lícula es va estrenar fa dos mesos, la crítica està profundament dividida entre fans i detractors del film. Es detecta una polarització semblant entre els espectadors al popular portal d'internet Allocine. En canvi, a IMDB.com, potser la base de dades de cinema més important del món, el film té una mitjana de vots dels espectadors de 7,5 sobre 10. A partir de demà, el públic català també podrà decidir en quin extrem es col·loca.