• Imprimir

Entrevista: Marc Recha Presenta avui 'Petit indi' a Locarno i anuncia una nova etapa en la seva carrera

"A partir d'ara faré cine popular i massiu"

Bernat Salvà

Marc Recha a Barcelona, abans de marxar cap al Festival de Locarno, on avui presenta 'Petit indi'
CRISTINA CALDERER

Marc Recha presenta avui al Festival de Locarno Petit indi, la seva darrera pel·lícula. El jove debutant Marc Soto és el protagonista d'aquesta història ambientada al barri perifèric de Vallbona, a Barcelona. Sergi López, Eulàlia Ramon i Eduardo Noriega completen el repartiment d'una pel·lícula que el mateix cineasta defineix com un "pont" entre el cinema que ha dirigit fins ara (El cielo sube, L'arbre de les cireres, Pau i el seu germà, Les mans buides i Dies d'agost) i el cinema més popular que farà d'ara endavant.

D'on neix Petit indi?

La idea embrionària és d'abans del 2004, arran d'un article del Joan Nogué al Culturas de La Vanguardia en què parlava del barri de Vallbona, un dels nous espais que es començava a plantejar com es podia planificar. Vam anar elaborant un teixit al voltant d'aquest espai, i ens vam centrar en el personatge principal, l'Arnau, a través d'una història que sempre m'ha interessat molt: les penyes d'ocellaires. Sovint em passa que el personatge acaba naixent a l'ombra d'un paisatge.

Podem considerar Vallbona com un personatge més d'aquesta història?

No, volia fugir d'una mena de neorealisme social, de fer una visió crítica de la ciutat. És una faula sobre la pèrdua de la innocència: és el viatge d'aquest noi per intentar treure la seva mare de la presó.

D'on prové la idea d'incorporar el canòdrom de la Meridiana?

De la voluntat de retratar mons que van desapareixent. El canòdrom encara funcionava quan vaig començar a escriure el guió i el 2006 el van tancar. El vam haver de reconstruir i vam agafar els extres entre gent que el freqüentava. Ens interessava retratar un món que desapareix, que és el de l'oncle Ramon [Sergi López], que anava a apostar al canòdrom. L'Arnau el veu com un lloc màgic on pot aconseguir diners per pagar un advocat famós i treure de la presó la seva mare. Hi ha un denominador comú a la pel·lícula, és una cursa contra rellotge, en la qual el pas inexorable del temps determina les accions de tots els personatges.

Això de reobrir el canòdrom per filmar forma part d'allò que se'n diu la màgia del cinema?

Sí, això és preciós. És la primera vegada que ho faig i n'he sortit molt, molt content. La gent flipava, eren els mateixos que hi treballaven o que hi feien les apostes, i els semblava com si haguessin reobert el canòdrom. La pel·lícula es basa molt en aquesta voluntat de crear un món màgic.

Suposa un canvi de rumb en la teva carrera?

Per mi és una pel·lícula lineal, amb la voluntat d'arribar a un públic més ampli del de les que havia fet anteriorment. On hi ha l'Arnau hi ha la càmera, sempre veiem el seu punt de vista. Narrativament és molt més directa i concisa. És una faula on els animals tenen un paper molt important: hi ha ocells, llebrers, guineus...

El títol Petit indi recorda els westerns, i Vallbona és, de fet, un territori fronterer.

La pel·lícula està pensada com un western, visualment està rodada en Cinemascope, amb teleobjectius, no hi ha profunditat de camp... Em vaig inspirar en pel·lícules de Sergio Leone, els enquadraments, jugar plàsticament amb la imatge... La pel·lícula és preciosista, té un punt de manierisme molt important. I els personatges estan davant d'una frontera mòbil, i en aquest sentit també està inspirada en el western. Per mi ha estat una novetat, rodar així, he anat just a l'altre cantó de tot el que havia fet fins ara. L'espontaneïtat i visceralitat de les pel·lícules anteriors formen part d'una etapa que ja s'ha tancat. Petit indi és una pel·lícula pont, que va cap a un nou cinema que em plantejo fer. Tot està preparadíssim, hi ha grues, tràvelings, una planificació molt complexa, la música... És una pel·lícula per gaudir al cinema.

Com serà aquesta nova etapa?

Ja ho havia anunciat fa temps. La pròxima serà cinema popular i massiu, tornaré a la infantesa, quan feia curts de Súper 8 d'aventures, acció, terror, ciència-ficció... En aquest sentit, no ho veig com un canvi, té una lògica. Sempre m'ha agradat la mirada de Terrence Malick o Clint Eastwood, perquè fan un cinema amb una vocació massiva, però no deixa de tenir una personalitat molt forta. Aquest binomi funciona molt bé, el que passa és que s'ha de saber fer-ho. Jo m'he passat 23 anys fent cinema en 35 mm d'una manera, i ara em sento amb forces, i crec que començo amb bon peu, per iniciar una etapa que em permet seguir somiant i viure en un món paral·lel, creant coses que no existeixen. Com el canòdrom que dèiem abans.