• Imprimir

LaCrònicaFlamenc

L'esperit de Camarón

Marta Porter

CLICK ART FOTO

Expectació ahir a Peralada per reviure una de les figures que va revolucionar el món del flamenc per esdevenir gairebé un déu, Camarón. Era 1979 i amb La leyenda del tiempo, el personal homenatge del cantaor a Federico García Lorca, canviaria el concepte de flamenc. El 30 aniversari de l'àlbum coincideix amb els 30 anys de la creació d'una de les escoles de música més dinàmiques del país, el Taller de Músics, d'on han sorgit les millors figures actuals en jazz i flamenc.

Si Camarón feia en aquell disc mític una mirada al passat, bevent de la poètica de Lorca, i un pas al futur unint-se a les noves músiques del seu temps, l'espectacle que ahir es va presentar a l'Auditori dels Jardins de Peralada, amb guió i coordinació del crític de l'AVUI Pere Pons, va prendre el mateix rumb. El risc era gran, tant per als músics com per al director artístic del Festival, Joan Maria Gual.

Els músics van assajar fins una hora abans d'obrir portes, però a les 10 en punt s'hi van llançar agombolats per primeres figures del gènere. Capitanejats pel guitarrista Juan Gómez, Chicuelo, que també oficiava de director musical, van obrir amb una versió instrumental de La leyenda del tiempo, amb deu músics en escena, que mostrava clarament per on aniria la nit: jazz, flamenc i un solo de guitarra elèctrica d'Andreu Martínez que va caldejar l'ambient des de la primera peça.

Si alguna cosa tenen a veure el flamenc i el jazz és el respecte i l'admiració que demostren tenir-se els músics que són dalt l'escenari. Ahir ho vam veure en diverses ocasions, quan a Gorka Benítez se li escapava algun olé entre flauta i saxo, o quan els palmeros es van sumar a un virtuós solo de piano de Juan Vicente Abardonado a Viejo mundo. Es notava que s'ho passaven bé i això, en músics de qualitat, és el millor per fer-ho passar bé al públic. La veu de Duquende com a principal protagonista i la guitarra de Chicuelo van acompanyar un explosiu zapateado de botes vermelles de xarol i vueltas quebradas de Rafaela Carrasco. Era Bahía de Cádiz i Mi niña se fue a la mar. La famosa La Tarara, interpretada per la cantaora Sílvia Pérez va arrencar fervorosos aplaudiments. Impressionant la trompeta de Raynald Colom a Homenaje a Federico, que sonava com una big band sencera, i el pas a dos que Carrasco es va fer amb la pròpia bata de cola a Nana del caballo grande, amb Sílvia Pérez al cante amb l'únic acompanyament del lliscar dels peus de la Carrasco que sonaven com un cavall. I com sempre, la més aplaudida va ser la més coneguda, un Volando voy hiperfestiu. I per acabar un tema dedicat a Sabina titulat simplement Tema Sabina i un popurri final.

L'espectacle, si bé no era mediàtic, va demostrar una acurada factura i una indiscutible qualitat. No es mereixia la mitja entrada que va registrar l'Auditori -ja previsiblement reduït-. Vam ser pocs, però aquells que hi érem vam veure planar per sobre els nostres caps i cors l'esperit de Camarón.