• Imprimir

'Desgracia' i 'Arráncame la vida' revifen el debat sobre les relacions entre cinema i literatura. Els films es basen en novel·les de J. M. Coetzee i Ángeles Mastretta.

Una adaptació fidel

Esteve Riambau

El film, en clau realista, no renuncia a la seva recreació metafòrica sorgida del paral·lelisme entre els homes i els gossos
FORTISSIMO FILMS

Cada cop que s'estrena una pel·lícula basada en una novel·la important sorgeixen inevitables interrogants sobre la fidelitat de la seva adaptació a la pantalla. Desgracia, el film de Steve Jacobs extret de la novel·la homònima del premi Nobel J.M. Coetzee, segueix fil per randa el text de l'escriptor sud-africà des de fa anys instal·lat a Austràlia. L'escriptor es va inhibir de qualsevol resultat que pogués sorgir de la pel·lícula i ara que aquesta s'ha estrenat, la pregunta és: ¿La millor adaptació és sempre la més fidel?

Escrita el 1999, Desgracia reflecteix en el personatge d'un professor universitari britànic les contradiccions vigents que viu a Sud-àfrica després de la fi de l'apartheid. El sexe, la violència i el racisme són els tres grans temes que recorren aquesta crònica d'una transfiguració: la que pateix l'arrogant protagonista a través de la seva filla, responsable d'una actitud radicalment diferent de la seva sobre les seqüeles que, sis anys després de l'abolició de l'apartheid, encara provoca la terrible discriminació racial impulsada pels blancs al bell mig de l'Àfrica.

In the heart of the country, una anterior novel·la de Coetzee, ja havia estat adaptada a la pantalla per la belga Marion Hänsel. La pel·lícula es titula Dust i, com Desgracia, també mostra les experiències d'una dona aïllada en una granja al bell mig de Sud-àfrica i la relació amb el seu pare i una parella de criats negres. En aquell cas, el relat escrit en forma de diari, condicionava l'adaptació a una veu en off que complementava la interpretació de Jane Birkin. Més distant, la narració de Desgracia troba en John Malkovich l'actor a la mida per encarnar al professor universitari de poc més de cinquanta anys, divorciat, addicte al sexe i resistent a entendre les raons que mouen la seva filla a assumir els riscos que comporta viure en un país on les ferides del racisme encara estan en carn viva.

Anna-Maria Monticelli és la responsable d'una adaptació de la novel·la que el cineasta australià Steve Jacobs filma renunciant a qualsevol autoria personal. Veient la pel·lícula, les pàgines del llibre cobren vida i les imatges il·lustren cada passatge de la novel·la sense trair-les però sense tampoc afegir-hi res de nou que no sigui el rostre dels actors, encapçalats per la debutant Jessica Haines i un John Malkovich que, en aquesta ocasió sí, es fa seu el personatge. Grandíssim actor, el protagonista d'El cel protector i Les amistats perilloses ha acabat per compondre un personatge polivalent que es mou entre la sofisticació, la perfídia i la brillantor intel·lectual. Així és el professor David Lurie, protagonista de Desgracia, però també Malkovich en bona part dels papers que interpreta.

Malgrat tractar-se d'una producció majoritàriament australiana, el rodatge a Sud-àfrica, quatre setmanes a Ciutat del Cap i dues a Cedarburg, aporta la força visual necessària per fer esclatar uns sentiments particularment profunds i pertorbadors. El sacrifici, la revenja i la redempció són tres temes que la novel·la i el film convoquen al voltant d'uns esdeveniments narrats en clau realista sense renunciar a la seva recreació metafòrica sorgida del paral·lelisme entre els homes i els gossos. Malgrat la seva descarnada cruesa, Desgracia és un film ple d'esperança, una reconciliació amb les ganes de viure, malgrat les més dures adversitats.