• Imprimir

Entrevista: Georges Lavaudant. El director francès torna avui al Festival Grec amb una insòlita trilogia de la família d'Èdip, de Sòfocles, que inclou 'Antígona'

"Èdip rei és la primera novel·la policíaca de la història"

Teresa Bruna

Georges Lavaudant coneix a fons el teatre català i gairebé cada any hi aporta algun espectacle en el qual dirigeix actors d'aquí
JORDI GARCIA

Prolífic dirigint i de vegades com a actor, Georges Lavaudant és una constant a les cartelleres catalanes (Els gegants de la muntanya, 1999; Coriolà, 2002; Començaments sense fi, 2004; La Rose et la hache, 2005; Play Strindberg, 2007...). I no només exporta els seus espectacles: en fa la producció amb gent d'aquí, a la qual "estima moltíssim". Va ser director de l'Odéon-Théâtre de l'Europe del 1996 al 2007, sense deixar de dirigir i fins i tot d'escriure. Els últims anys ha explorat els clàssics grecs amb Ajax / Philoctète, de Sòfocles; L'Orestiade, d'Èsquil; La mort d'Hercule / Les Trachiniennes, i avui estrena al Teatre Grec Edipo, una trilogía, amb Eusebio Poncela -com a Èdip-, Rosa Novell i Laia Marull, entre altres actors.

El fascinen, els grecs!

Et diré que al principi de veure'ls, no hi entenia res. Hi veia un enigma, com una porta que vols obrir i et fa por perquè no entens ni la manera de parlar, ni com està fet... I com que sé que són l'origen del nostre teatre, em vaig entestar a entendre el perquè no s'hi entenia res.

Per què presenta una trilogia que no ho és?

M'ha divertit aprofundir en tres textos que fan referència a la família d'Èdip i trobo interessant que l'espectador faci aquest viatge. Certament no es va escriure com una trilogia, fins i tot no estan en ordre: Antígona és, en realitat, anterior a Èdip a Colonos. Quan es veuen les tres juntes tenen punts en comú, tot i que cada una té les seves ressonàncies filosòfiques i polítiques.

Com creu que arriba aquest discurs fins avui?

És un misteri perquè estem davant de textos copiats i traduïts sense parar al llarg dels segles. Per a mi és un teatre de fa 2.400 anys que sempre sorprèn i emociona. Esclar que cal fer un treball d'arqueòleg dels que, en comptes de preservar l'edificació, es cuida la qualitat literària. Pensa que hi ha un material que s'ha conservat i s'entén bé i un altre de més deteriorat que et fa rumiar què hi ha al darrere. Crec que cada vegada que s'intenta adaptar a una llengua contemporània, perd força. Per això té molt de mèrit el que ha fet Eduardo Mendoza, un treball magnífic a partir del francès, que ja havia traduït i adaptat Daniel Loayza.

¿És lícit contemporaneïtzar els clàssics grecs?

No sempre es poden adaptar, i menys banalitzar. És un altre món, el dels déus, del destí. Ells van tocar els déus, i els déus ens fan preguntes i ens posen problemes en què ja no pensem. A mi no m'interessa portar-los al teatre contemporani, crec que n'hi ha prou a destacar el que tenen que encara és vigent avui.

Com ha muntat la trilogia?

Dura dues hores i mitja sense entreacte, amb un interval de dos minuts entre cada peça. Hi havia la idea que cada una estigués tractada d'una manera estilística diferent, però al final totes tres transcorren en un cinema abandonat. Èdip rei està tractada com un thriller; a Èdip a Colonos es potencien les veus i el misteri, i Antígona aniria cap al kitsch contemporani.

He vist projeccions...

Sí, de vegades en directe i altres, amb imatges no obligatòriament realistes. A Èdip rei hi surt un mapa, no com a escenografia sinó per continuar nodrint el món policial contemporani que em suggereix Èdip. Saps que va ser la primera novel·la policíaca que es va escriure a la història? Ell investiga fins que s'adona que ell és l'assassí.

Coneixia Eusebio Poncela?

No, de res. Ha estat una gran troballa. És algú que dubta, que és fort i a la vegada fràgil... Correspon magníficament a la idea que jo tenia d'Èdip.