• Imprimir

L'Sticky & Sweet Tour de la cantant nord-americana sedueix els 45.000 espectadors de Barcelona amb un xou mil·limetrat

Madonna olímpica

J.M. Hernández Ripoll

Diverses pantalles gegants van completar un muntatge espectacular
CRISTINA CALDERER foto 2

La senyora es va fer pregar. Les dives són així. No és Madonna la que ha d'anar a ritme del temps, sinó que és el temps el que ha d'anar a ritme de Madonna. Va sortir amb 25 minuts de retard, una desconsideració per a tots aquells fans que feia dies que acampaven fora de l'Estadi Lluís Companys per assistir en viu i en directe al retorn de la seva icona a Barcelona vuit anys després de la darrera visita. I, curiosament, en el vídeo preliminar a la seva aparició estel·lar, apareix un rellotge que mesura el temps, tic-tac tic-tac, com a compte enrere perquè la senyora Ciccione aparegués asseguda en el seu tron de reina del País de les Meravelles per iniciar el ritual al compàs de The sweet machine.

L'estructura d'un muntatge com el que presenta en aquest Sticky & Sweet Tour obliga a la sincronització absoluta de tots els elements. La música, tant la veu com la banda, el joc de les càmeres que reprodueixen les imatges que es projecten per les innombrables pantalles que es multipliquen a l'escenari, l'entrada i la sortida dels vídeos pregravats, com la coreografia de la mateixa Madonna i la del cos de ball, tot ha de funcionar en perfecta sincronia, en un engranatge de precisió molt més acurat que el seu rellotge de capçalera. Dalt l'escenari no pot fallar res. Són les exigències del guió. Les diferències entre aquest xou i el presentat al setembre passat a Sevilla són mínimes. El muntatge es divideix en quatre parts temàtiques, amb la novetat que al segon bloc hi ha inclòs, després de la interpretació d'Into the groove, un homenatge a Michael Jackson a través d'un popurri rítmic que inclou Dirty Diana, Billie Jean, Another part of me i Wanna be starin' something, ballats per un imitador del recentment desaparegut artista nord-americà.

Visualment parlant, l'espectacle és de categoria. Es tracta d'un musical amb tots els ets i uts, extret d'un teatre per ser elevat a la categoria de muntatge de masses. 45.000 persones, segons l'organització, van pujar a la muntanya olímpica per deixar-se seduir per l'autodenominada Reina del Pop. La primera part comença amb velocitat, la que posen temes com Candy shop, Beat goes on, Human nature i Vogue. La segona, més efervescent per fer honor al seu nom, School, està formada per peces com Into the groove, Holiday, Dress you up, She's not me i Music. Madonna salta a la corda com una nena de pàrvuls, canvia el top que deixava en l'aire les natges per una minifaldilla vermella, i no deixa de fer salts d'una banda a l'altra en una demostració de bona forma física. Encara que, tot sigui dit, les càmeres que la segueixen allà on va no amaguen que, de vegades, no és ella sinó les coristes les que canten. Que ja no es té edat per poder fer totes dues coses en condicions.

I així vam entrar en el tercer capítol: Gipsy. Després de la introspectiva Devil wouldn't recognice you, i de donar la seva Spanish lesson, la de Michigan torna a agafar la guitarra, aquest cop l'acústica, per fer Miles away i la vitorejada La isla bonita, cantada i ballada entre un fons de colors pop i llampants i a ritme de violins de regust gitano juntament amb la llengua que sortia de l'escenari per endinsar-se entre el públic, com a preludi del final de bloc amb una cançó tradicional balcànica per fer boca abans de You must love me, una cançó en format acústic que pertany al musical Evita i signada per Andrew Lloyd-Webber i Tim Rice. Canvis continuats de vestuari, attrezzo per donar i per vendre, i una coreografia non-stop per part d'una bona colla de ballarins que no es poden comptar amb els dits de les dues mans. El cert és que, en aquest aspecte, el xou de Madonna és un dispendi tant de recursos tecnològics com humans, ja que de vegades els presents dalt l'escenari sumaven una vintena de persones, amb la particularitat que cap s'estava quieta.

Una altra vegada el temps, tic-tac tic-tac, per introduir la quarta i darrera part de l'espectacle, dedicada al groove i a la marxa més discotequera. Per començar, un vídeo amb el millor i el pitjor del planeta, per coincidir amb personatges que fa unes setmanes també projectaven els U2 al Camp Nou. Recta final en 4 minuts, Like a prayer, Frozen, Way of light i Give it 2 me. I això és tot. No hi ha bisos. Qui en vulgui més que esperi el pròxim xou... tic-tac tic-tac.