• Imprimir

El Festival de la Porta Ferrada acull la 'jet' catalana amb un concert conjunt de Maria del Mar Bonet, Serrat, Noa, Franca Masu, Gino Paoli i Savinna Yannatou

Veus mediterrànies

Marta Porter

La nit de música mediterrània va ser-ho en tots els sentits. Olor i gust de mar, una forta tramuntana que calava els ossos i cançons de cada país que, escoltades una rere l'altra, deien ben clar que totes són una.

Visions de la Mediterrània no inaugurava el Festival de la Porta Ferrada però va fer les funcions. La idea era celebrar els 100 anys de la denominació Costa Brava, un nom que, més enllà del turisme, de Dalí i de Josep Pla, descriu un paisatge i una manera de fer. Les principals personalitats del país s'hi van donar cita, capitanejades per José Montilla, la baronessa Thyssen -està creant un museu a Sant Feliu de Guíxols que s'espera que sigui un dels màxims reclams turístics-, consellers -Tresserras, Tura, Geli i Capdevila-, alcaldes, representants del Patronat de Turisme i les dues mil persones que omplien a vessar l'Espai Port.

Va obrir la nit Maria del Mar Bonet, que ha dedicat la seva vida a defensar la música mediterrània com un tot heterogeni format de diversitats, amb l'orientalista Merhaba, per passar després a la tradicional La dama d'Aragó i la irònica Per Hipòcrates. La impressionant veu d'amplis registres de la grega Savina Yannatou va aportar un toc de nostàlgia envers el país de les mil illes amb Lullaby i Smirneiko minore, mentre que l'italià Gino Paoli va començar a fer reaccionar el públic amb els romàntics hits dels 50 Senza fine, Una lunga storia d'amore i Sapore di sale. Pel que fa a l'algueresa Franca Masu, va demostrar amb contundència que es pot ser una cantant italiana -un estil que el país hauria de reivindicar com a propi- i fer-ho en català al so de Minyona morena i Mirant estrelles. Finalment, la cantant israeliana Noa, la més victorejada, va posar tot el seu cor en temes com La vida es bella, Child of man (fent-se ella mateixa les percussions) i Glitter and be gay, amb la qual va demostrar els seus dots de soprano lleugera (i còmica), presentades també per ella mateixa en català. Després, amb Joan Manuel Serrat va fer el duet més esperat: Es caprichoso el azar. Serrat, llargament aplaudit, també va tornar al passat amb Cançó de matinada i Pare, per acabar, pletòric, amb un himne universal, Mediterráneo. Després de saludar tots junts a l'escenari, ni bisos ni res, un anunci de TV3 que va trencar el poc caliu que s'havia aconseguit.

Impressionant la feina de Joan Albert Amargós al capdavant de l'Orquestra del Festival i de BCN 216. Les seves harmonitzacions, des dels tocs més orientalistes als més tradicionals, passant per l'hiperromanticisme, el jazz i el pop simfònic, van ser un dels grans protagonistes de la vetllada.

La nit va ser una festa, però un es pregunta com és que en aquestes Visions de la Mediterrània no hi eren representats els països de la riba sud -Egipte, Algèria, Tunísia, Marroc-, aquell sud que, segons canta Joan Manuel Serrat, "también existe". Caldrà seguir navegant.