• Imprimir

Entrevista: Pippo Delbono El director i actor italià porta al Festival Grec l'obra 'La menzogna', en la qual reflexiona sobre el món d'ara a partir d'una tragèdia obrera

"La política és un gran culebró i el teatre no n'ha de ser un altre"

Andreu Gomila

Pippo Delbono també actua en aquesta obra concebuda a partir d'uns fets reals
RHODRI JONES

Premi a la Nova Realitat Teatral Europea, l'italià Pippo Delbono porta al Grec el que serà, potser, l'espectacle més avantguardista, més revolucionari, del certamen, La menzogna (La mentida), basat en l'explosió d'una fàbrica a Torí a finals del 2007.

D'on surt la idea de La menzogna?

Volia parlar del temps d'ara, de què passa ara. La mentida és una paraula fonamental en el moment històric i social en què ens trobem.

Potser a Itàlia és més fonamental?

Molt més. Potser som els millors en això... De Torí em van demanar una obra sobre els obrers que van morir cremats el desembre del 2007, gent que va morir treballant en un lloc que era realment horrible.

Vostè va visitar la fàbrica, de la ThyssenKrupp. Què va sentir?

Una sensació de tristesa enorme. Vaig poder entrar-hi i va ser entrar en un lloc de mort, on els vius no hi podrien treballar: els ordinadors eren vells, les dutxes plenes de ronya, l'espai de descans brutíssim. Aquí vaig començar un viatge sobre el nostre temps.

Té 18 actors en escena.

I hi ha música i coreografia. No hi ha dansa pròpiament dita, però és sempre present, en cada gest. Aquí és molt important la dimensió ritual del teatre.

El filòsof Norbert Elias deia que el teatre és l'últim ritual d'Occident.

Absolutament. I aquesta obra meva és totalment ritual, en el sentit que el teatre ha de tornar a fer front a la veritat.

Cal deixar de banda la ficció?

Mai ens hem centrat prou en el llenguatge. Què significa narrar? Tot és una narració, és una ficció. A Itàlia, per exemple, cada dia hi ha un nou cop d'efecte, que si el primer ministre munta festes amb noies, després surt la seva esposa i diu estar emprenyada, diu que és un pedòfil, més tard surten les noies... És un gran culebró. I no volem seguir fent culebrons en el teatre.

I vostè fa front a tot això amb una certa simplicitat socràtica.

Quan entres en un procés com aquest, et trobes davant d'un mirall on et veus a tu mateix.

Parla de la infantesa, d'un lloc sense mentides.

He patit molt per fer aquesta obra. Perquè he d'entrar en un lloc força remot de mi mateix. No ha estat un treball psicoanalític, però he entrat en una zona que no entenc i que m'afecta molt.