• Imprimir

El coreògraf Jan Fabre exposa al Festival d'Avinyó els excessos del capitalisme a 'Orgie de la tolérance', un espectacle més proper al teatre de gest que a la dansa

La vida és un gag ferotge

Teresa Bruna

Fabre llança una crítica ferotge al capitalisme en el seu nou espectacle
ANNE-CHRISTINE POUJOULAT / AFP

L'any 2006, no havia vist mai el belga Jan Fabre. Buscant opinions entre els avinyonesos -havia estat artista associat al festival l'any anterior- no vaig sentir gaires floretes: "Provoca gratuïtament" o "Sembla mentida que sent també artista plàstic famós, no tingui sentit de l'elegància" eren alguns dels comentaris. L'any 2008 es va reconciliar amb la ciutat amb el meravellós solo Another sleepy dusty day. Som al 2009 i Fabre torna amb Orgie de la tolérance, que s'anuncia provocadora. Des de la meva humil opinió, oposada a provocacions gratuïtes, no n'hi ha per tant. Això sí: s'ha de tenir sentit de l'humor.

La masturbació hi és en clau còmica: uns personatges participen en un concurs molt televisiu per veure qui té més orgasmes. Els presentadors van armats com militars. Fabre explica així la mala utilització del sexe: "Era a casa a altes hores de la nit. Vaig posar la televisió i a tot arreu hi havia imatges perverses i violentes per proposar orgasmes. Vaig trucar i, després de fer-me esperar i divagar molta estona, he de dir que no va ser interessant. Ens diuen que el millor porno és al telèfon i la gent s'ho creu. I és una mascarada per fer gastar diners. El més fotut és que en la política passa el mateix. Al meu país l'extrema dreta avança i la gent ho troba normal. He volgut confessar-me, mostrar el meu color polític i també totes les coses amb què no estic d'acord", assenyala.

Orgie de la tolérance es riu, doncs, dels excessos. El poder dels diners s'explica al gimnàs: el professor indica els moviments que s'han de fer amb un bitllet a la mà. El consumisme l'interpreten unes dones que, assegudes al carret del súper, pareixen tot el que hi compren i ho ensenyen com el més bonic dels nadons. La religió la protagonitza un Crist perdut que fa malabarismes amb la creu. La imatge contribueix també a la reflexió sobre la moda quan uns creatius volen apropiar-se de Crist per fer marxandatge: "La moda és un dels nostres enemics. Els pòsters del Che Guevara estan exempts de tot sentit revolucionari!", afegeix Fabre.

L'escenografia són diversos sofàs Chesterfield, "signe de benestar i moda", segons Fabre. "Qui té un sofà d'aquests, es permet el luxe de jeure. Els objectes són la pedra sobre la qual edifico", continua. El muntatge s'estructura en gags incisius: "Sóc un fan de Monty Python i els fem un petit homenatge adoptant la seva manera de plantejar el món".

És més a prop del teatre de gest que de la dansa, que es condensa al final en una insòlita coreografia dels carrets de súper ballant un vals i un frenètic rock. Els actors alternen el moviment amb frases que parodien el pensament de l'extrema dreta sobre els immigrants, la prepotència dels banquers i polítics... Es fiquen amb tot i n'hi ha per a tothom, fins per al mateix Fabre, perquè "portem 40 festivals i no tenim cap crítica bona!", exclama entre altres reclamacions. Provocador o no, incisiu o oportunista, brillant o tancat en els seus deliris, Jan Fabre m'ha convençut. I no cal preocupar-se per entendre'l, tot està claríssim.