• Imprimir
• Enviar

El

Ni a favor ni en contra

Ignasi Aragay / iaragay@avui.cat

Mai havia transgredit la frontera cultural per ficar-me en terreny esportiu. Avui serà el primer cop. Us parlaré d'un esport antic, amb pàtina artística, amb èpica, que ha produït i produeix una estranya atracció i repulsió, tot alhora. Com els grans esports, els seus ingredients són la lluita, la força, l'habilitat, un punt d'acrobàcia i una bona dosi de risc. Hi ha esports que són l'home contra l'home (la majoria) i altres l'home contra la natura, com és el cas que ens ocupa. Pel seu primitivisme i la seva singularitat exòtica, atrau l'interès d'un públic divers, que inclou, a part de col·lectius més tradicionals, el dels esnobs cosmopolites urbanites, que així satisfan la seva sofisticació antiintel·lectual, a la recerca d'una autenticitat primigènia, no contaminada, suposadament pura. Es tractaria d'emular la troballa estètica primitivista de les avantguardes. A Picasso també li entusiasmaven els toros, esclar.

Sí, parlem de toros, de José Tomás i companyia. Com Messi, Xavi i Iniesta, hi ha figures que converteixen l'esport en un plaer estètic, en art. L'única diferència dels toros amb la resta d'esports és que no ha sublimat la sang, segueix jugant amb la mort. Precisament d'aquí ve aquesta dualitat atracció-repulsió, i també d'aquí surten bona part dels problemes que arrosseguen les corrides. Les màfies ramaderes que han desvirtuat els braus, la identificació amb un casticisme tronat i la incapacitat d'evolucionar d'acord amb la sensibilitat social respecte dels animals han portat el toreig cap a un evident estat de decadència, malgrat fulgurants excepcions com la de José Tomás. És precisament aquesta decadència del toreig el que ha revifat l'antitaurisme, i no a l'inrevés.