• Imprimir

Jordi Coca reescriu el mite d'Ifigènia per a titelles tot projectant-lo a la realitat actual i cridant a la reflexió

La revolució?

Andreu Gomila

La bellesa dels titelles destaca sobre un fons negre
LENA ENNEGRO

Al final de La revolució, de Jordi Casanovas, l'Aina (Alícia Puertas) llançava una pregunta al buit: "I ara què?", deia després de descobrir el videojoc que feia possible la felicitat. Al final de la Ifigènia de Jordi Coca, que arriba demà al Teatre Lliure, el personatge de La Vella, fa una passa més: "Però bé cal lluitar contra el rei... Ajudeu-me!", reclama tot adreçant-se a la platea. I és que Coca s'ha plantejat la reescriptura del clàssic d'Eurípides Ifigènia a Àulida en clau actual, en un temps d'atur estratosfèric i quietud social. "Tot això que passa al món passa perquè nosaltres volem", ens diu. I fa referència a un passatge de la seva obra, protagonitzat per La Mort, quan diu que ens fa por morir-nos, quan la vida és així, i que, en canvi, no fem res per millorar la vida.

No us penseu, però, que aquesta Ifigènia sigui un muntatge polític convencional, de sermó i moralina. Tot queda embolcallat amb un paper molt bell, gràcies al treball dut a terme pels titellaires de Marduix, que enguany fan 30 anys. Ells són els que van a buscar Coca, i amb ell han ordit un muntatge d'una gran nuesa i plasticitat, que ens remet directament a Peter Book, on l'espai buit és omplert d'espurnes genials, de colors i moviment. Això és el que més por li fa al dramaturg i director. "La part estètica té un doble sentit i podria ser que la gent no reaccionés perquè tot és molt bonic".

La consciència del rei

Un dels canvis substancials que ha executat Coca respecte a l'obra d'Eurípides el trobem en el personatge d'Agamèmnon. Si el grec jugava amb la mala consciència del rei, l'escriptor català no ho ha fet. Ell serà qui, després de matar un cérvol, decidirà sacrificar la seva filla Ifigènia a canvi d'apaivagar la ira de la deessa Àrtemis i enviarà la noia a un fals casament amb Aquil·les. No se'n penedirà i exercirà el seu poder implacable.

"Ifigènia és molt actual, perquè ens posa al davant d'un ésser innocent que mor perquè cal una excusa. Per què hi ha guerres? Per entretenir la gent", diu el dramaturg. "L'obra és una crida a l'acció, en el sentit hegelià", manifesta. I recorda una frase d'un altre filòsof força oblidat, Sartre: "Les grans paraules, si no són dites contra algú, no serveixen de res".

Aquesta línia de reinterpretació dels clàssics grecs, ja la va portar a terme l'autor amb Antígona i, temàticament, a Platja negra, les dues últimes obres estrenades. A més, l'entronca directament amb un altre tòtem del teatre català, Josep Palau i Fabre, que va fer una excel·lent versió d'Elektra i a qui el dramaturg i novel·lista dedica l'espectacle -també recorda el seu gat Núvol, mort fa unes setmanes-. Palau concebia el teatre de l'Antiguitat com un joc de llums i ombres on els savis grecs ens exhortaven a emprar les seves lliçons per aplicar-les als temps actuals.

Podríem dir que quan parlem del Coca novel·lista i del Coca dramaturg estem parlant de persones diferents? "En el teatre, les coses són més evidents que a la narrativa. Has de ser més directe, sense renunciar a parlar de l'ésser humà", diu, tot recordant la seva admirada Pina Bausch, que, per cert, també té una peça al voltant d'Ifigènia a Àulida. El teatre, a més, li ofereix el benefici de "sortir de l'aïllament de la narrativa" i, en aquest cas, poder treballar amb un grup teatral, Marduix, que fa volar la imaginació. En breu, l'escriptor publicarà la novel·la La nit de les papallones i li agradaria muntar Els creditors, de Strindberg. Si és que abans no esclata la revolta.