• Imprimir

Entrevista: Vinicio Capossela L'histriònic cantant italià s'estrena avui al Teatre Grec amb el seu desè disc, 'Da solo'

"La poesia cansa; la música és com un joc"

Andreu Gomila

A Capossela no el molesta que el comparin amb Tom Waits tot i que se sent molt arrelat al Mediterrani
PERE VIRGILI

Vinicio Capossela és segurament el millor que ha sortit de la Itàlia musical els últims anys. Clown, músic, contacontes, Capossela interpreta tots els papers de l'auca i els seus concerts solen ser més que memorables. Actua aquesta nit al Teatre Grec per presentar el seu desè àlbum, Da solo.

¿El molesta que encara el comparin amb Tom Waits?

No em molesta. És com si et comparessin amb Homer. Tom Waits és un personatge mitològic, no pas un artista. La meva música està molt arrelada, des dels peus, en la Mediterrània. Itàlia és al bell mig de la Mediterrània. És un país molt antic. Hi ha molta música que arriba des del mar, de tots els cantons, des del món àrab a Europa. Crec que la meva música beu de tot això, així com la de Tom Waits és profundament americana. Sí, potser, tenim alguna cosa en comú: les màscares, entendre la música com un divertiment, el gust per les coses inusuals, com els insectes, els minotaures, les criatures monstruoses, les antropomòrfiques, un amor per totes aquestes figures desgraciades.

Sobretot veure la música com un divertiment.

La música és sempre com un joc. De fet, en anglès diuen to play. El cansament és la poesia, plasmar les paraules. La música és un joc perquè, d'entrada, els instruments són macos. M'encanten els instruments, fins i tot els més petits, les bicicletes, els motorinos, també els filharmònics, els òrgans. Són objectes que tenen personalitat. El meu treball és com el d'un director que busca intèrprets: Marcello Mastroianni pot ser un trombó.

Coneix Pascal Comelade?

Molt. En aquest disc, ha col·laborat amb mi al tema Il Paradiso dei Calzini, on toca tots els instruments de joguina. Al disc Canzoni a manovella (2000) també hi va participar.

Aquest Da solo té un subtítol curiós: "Disc per a piano i instruments inconsistents".

És un disc hivernal. El piano fa referència a una llar de foc. I quan l'encens, el foc, en salten espurnes. I aquestes són els instruments inconsistents. Tenen un magma, una aura... El piano explica una història i la resta forma un cor, com si fos un fantasma. Són instruments com el theremin, que són inconsistents en el sentit que no podem deixar-los sols com una trompeta.

La premsa italiana diu que amb aquest disc vostè ha arribat a la maduresa. És així?

Diguem que sí, que m'he fet gran. Tinc 43 anys! Arriba un moment en què veus el camí que has fet i pots mirar enrere, i veure com ets, com has construït la teva història. Quan comences, tot és incert. Ara t'adones de l'ús del temps.

Què és per a vostè un concert?

Penso el concert com una òpera, i em veig com el director d'aquesta òpera o d'aquesta pel·lícula. Vull espectacles que estiguin inspirats en un disc, però que són també una altra cosa. Han de tenir una certa personalitat. Penso en com ens hem de vestir, quin aspecte hem de tenir. Amb el Da solo hem fet un espectacle que s'assembla molt al side show [espectacle grotesc, amb màgia, rareses, animals exòtics]. L'espectador ha d'entrar en un món a part. No vols sols escoltar una cançó. Ha de ser com una muntanya russa: l'estómac ha d'anar amunt i avall. Has d'emocionar-te.

En dos anys ha passat de la plaça del Rei al Teatre Grec. ¿Vol dir que és més popular a Barcelona?

No ho sé. El lloc de Barcelona on m'agradaria tocar és el Palau de la Música. És bellíssim. I hi he vist el concert que m'ha emocionat més de tota la meva vida: el de Chavela Vargas del 2004.

¿'Da solo' és el seu disc més simple, més senzill, on el que predomina és el seu talent?

Sí, és molt simple. Són només cançons. La forma és més rigorosa, més comprensible. Crec que és un disc molt èpic i les coses, per ser èpiques, han de ser molt sòlides. Com la música de Morricone.

Vostè té moltes influències literàries (Kerouac, Fante, Wilde...). ¿Són més importants que les musicals?

La literatura, segons el meu parer, és la forma d'art que millor explica la història de les persones, millor que el cinema. Hi ha certs personatges que se't fiquen a dintre per sempre, que et fan companyia, fins al punt que pots arribar a reconèixer-los. En aquest disc hi ha un episodi força literari, la cançó La faccia della Terra, inspirada en la novel·la Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson. És una Amèrica que té aquest sentit de l'èpica i la desolació, fora del temps. Aquest llibre és de gran solitud. Em va colpir molt aquesta tensió.