• Imprimir
• Enviar

Entrevista: Cesc Gay El director d''A la ciutat' i 'Ficció' ha adaptat l'obra de teatre de Carol López 'V.O.S.' en una pel·lícula que arriba a les pantalles divendres que ve

"A la vida i el cinema, com més llibertat, més difícil és tot"

Bernat Salvà

Cesc Gay proposa ara una adaptació d'una obra teatral que, a diferència de 'Krámpack', és molt fidel a l'original
MARTA PÉREZ

La platja a Krámpack, la ciutat a A la ciutat i la muntanya a Ficció semblaven influir decisivament en les històries realistes i plenes d'emoció continguda de Cesc Gay. Després de presentar la darrera d'aquestes, Ficció (2007), a festivals d'arreu del món i de rebre diversos premis, el director fa un tomb en la seva carrera per fer una adaptació de l'obra de Carol López V.O.S. fidel fins i tot en el repartiment. Més que la reflexió sobre el món de la parella que aparentment planteja, el film proposa un joc sobre la ficció i la realitat, amb uns personatges (Àgata Roca, Vicenta N'Dongo, Paul Berrondo i Andrés Herrera) que travessen contínuament, sense immutar-se, la línia invisible que separa els decorats i la història de ficció de l'equip tècnic i l'espai del plató darrere la càmera.

En quin moment vas trobar la clau per adaptar V.O.S. del teatre al cinema?

Més que un moment, va ser un procés: primer vaig veure l'obra, un any després vaig pensar que després d'A la ciutat i Ficció necessitava fer un disc de versions: és diferent el que hi aboques. Vaig tenir aquesta necessitat de buscar fora. Jo tenia ganes de jugar amb aquest món estrany, si vols, del que és la ficció i la realitat, de la construcció d'una ficció, com en el teatre amb quatre coses muntes una història, mentre que al cinema sempre estàs limitat pel realisme, i tenia ganes de trencar amb això, ensenyar com és un rodatge, però sense fer la típica pel·lícula sobre el rodatge d'una pel·lícula, és més estrany això. Mai ho he sabut explicar molt bé, però la gent ho entén i a mi m'agrada. La història no és res de l'altre món, s'ha explicat mil vegades, però està presentada en un embolcall que provoca sorpreses constants.

¿Treballar sense regles, saltant-te moltes convencions, ha estat més difícil de l'habitual?

Potser al cinema, i a la vida en general, com més llibertat, més difícil és tot. Jo domino molt el món d'A la ciutat i Ficció, i podia haver fet una altra pel·lícula amb aquell to, però prefereixo anar buscant coses noves. No ha estat fàcil, però tampoc gaire difícil. Les dificultats i els reptes han estat diferents. A vegades no sabíem on anàvem, ens vam guiar pel que sabíem que no era.

I què no era V.O.S.?

No volíem portar la pel·lícula al terreny del rodatge d'una pel·lícula, i veure la càmera, el director... Això era clau. Els protagonistes de V.O.S. sempre són personatges. En teatre no t'ho planteges, en un escenari els actors són sempre personatges.

Com va ser el treball amb l'equip tècnic, que apareix en molts plans?

Alguns eren figurants, tot i que eren gent propera al món del cinema. No podia forçar l'equip, que ja tenia molta feina. Però a poc a poc la gent es va anar animant i al final més aviat vaig haver de contenir l'equip perquè els feia molta gràcia el joc.

¿Tenies ganes de fer una comèdia?

Sí, de fet el que estic escrivint ara va per aquí, amb un to general més meu, però dins de l'humor. A A la ciutat i Ficció hi havia un to, una contenció dels personatges, i d'alguna manera sentia que és com un quadre que ja has pintat.

Com ha estat el treball amb els actors?

Va venir molt del teatre, era una obra molt cinematogràfica, en part perquè van crear amb la Carol uns diàlegs més propers als del cinema que als teatrals. Això ja ho vaig aprofitar. Davant de la càmera ho vaig haver de rebaixar, al teatre sempre hi ha un punt de cap a fora, d'exageració.

¿Era impensable aquesta pel·lícula amb uns altres actors?

Sí, per part meva no tindria el més mínim interès. Precisament el que volia és continuar al cinema allò que s'havia parit al Lliure amb la Carol.

De Krámpack i A la ciutat, rodades en castellà, has passat a un cinema bilingüe. En aquest cas ja venia de l'obra, no?

Sí, a més hi ha una mica d'euskera. V.O.S. és una obra absolutament bilingüe. Ficció era bilingüe, però hi dominava més el català. Aquí hi ha un pas més cap al caos nostre, fins i tot hi ha bilingüisme dins de la mateixa escena.

S'estrena doblada, que seria una contradicció amb el títol.

Hem fet un doblatge molt treballat amb els mateixos actors, i desgraciadament, he de dir que ha quedat molt bé. En la versió castellana, hem mantingut l'euskera, i el català ha quedat reduït. Fa la mateixa sensació de caos de llengües, però hi ha un pes més gran del castellà. A Catalunya em sembla que no s'estrena aquesta versió.

¿Cap on et portarà la necessitat de no tornar a pintar el mateix quadre?

Tinc diverses coses, i com més temps portes en això, més acumules. L'altre dia vaig trobar una cosa que tenia apuntada de fa tres anys, i potser un dia hi veig una pel·lícula i ho desenvolupo.

En quina part del procés de crear una pel·lícula disfrutes més?

No n'hi ha cap que domini, suposo que perquè ja saps que és un tot. Escriure està molt bé, però a mi em sembla el més difícil i dur, perquè estàs sol, cal molta força de voluntat per passar-se moltes hores concentrat creativament. Ara, també m'agrada, perquè s'acaba, igual que els rodatges. Has de disfrutar del bo de cada cosa. Ara mateix estem escrivint una comèdia bastant negra sobre els homes.

Els guionistes i directors que s'inspiren en la realitat acaben fent sovint pel·lícules relacionades amb el món del cinema. Ja et passava a Ficció i ara a V.O.S.

Pot ser. En el cas de Ficció, la gent m'identificava a mi amb el personatge de l'Eduard. Té una dona interpretada per l'Àgata Roca, que és la meva dona, i s'ha enamorat d'una altra. Això li dóna un plus de realisme, de veritat, els acosta més al que és un documental, no és tan mentida. V.O.S. trenca amb això, està feta des d'una certa provocació, és com un joc. No t'explica res ni vol solucionar el món, ni criticar res, ni ser intensa en cap tipus d'emoció. És realment més lleugera, però amb tot el respecte. Costa molt trobar un tipus de cinema així, una comèdia que no tingui relació amb el drama. Fer comèdia és molt difícil, has de controlar moltes coses que són molt difícils de controlar. No saps si aconseguiràs fer riure amb cada rèplica, amb cada frase.