• Imprimir

Crítica cinema

El mestre de l'esbós

Carlos Losilla

Tetro

Dir.: Francis Ford Coppola. Int.: Vincent Gallo, Alden Ehrenreich, Maribel Verdú.

EUA-Espanya-Argentina-Itàlia, 2009.

AFrancis Ford Coppola sempre li han agradat més els esbossos que les obres ben acabades. Fins i tot la trilogia d'El padrí es pot veure a trossos, com si es tractés d'un trencaclosques gegantí. I les seves pel·lícules més personals conformen un inacabable work in progress que pot anar de la intriga kafkiana de La conversa al viatge al·lucinat d'Apocalypse Now, dels mons onírics d'Una història d'amor (One from the heart) als mites i llegendes que il·lustren La llei del carrer. Per això no ha d'estranyar gens el rebuig de qualsevol tipus de dramatúrgia realista que exhibeix el seu darrer treball, Tetro -laboriosament manufacturada després d'una altra temptativa similar inèdita aquí, Youth withouth youth-: la història del jove que arriba a Buenos Aires a la recerca del seu germà gran i es troba amb un passat tèrbol i sinistre, no és tant un relat d'iniciació com un gran quadern d'apunts sobre alguns dels seus temes i formes recurrents.

Tetro parla, doncs, de la família, però també de la innocència perduda, de la vida com a gran espectacle tràgic que l'artista ha de reformular per tal de fer-lo coherent. En el fons és la gran lluita de tota la filmografia de Coppola, reflectida aquí en un escriptor melancòlic que no acaba les seves obres perquè mai no n'està satisfet. Resulta conseqüent, aleshores, que la pel·lícula es faci també a base de pinzellades disperses, que poden anar des de l'expressionisme fins a l'hiperrealisme, tot passant per una agosarada part final a mig camí entre Fellini i Wong Kar-wai, després d'haver passat per Michael Powell. És l'opció d'un cineasta que sempre ha estat fill del seu temps i que ara, amb 70 anys, se'ns revela com un dels més moderns, independents i radicals del panorama actual.