• Imprimir

Els U2 transformen el primer concert de la gira 'No line on the horizon' en un espectacle compromès amb contínues notes reivindicatives per un món millor

Al rovell de l'ou

J.M. Hernández Ripoll

Des del primer moment, Bono es va ficar el públic a la butxaca
JOSEP LOSADA

Nit de calda, idònia per sentir-se part integrada d'una òpera magna de rock. Nit de suor col·lectiva, per assistir a l'estrena internacional del nou espectacle dels U2: No line on the horizon. Una première esperada, preparada a consciència per enlluernar el planeta. Puntuals com un clau, a les deu de la nit el quartet irlandès pujava a l'escenari circular per la rampa que ascendia des del gol sud. I, amb els tres o quatre primers tocs de bateria, ja n'hi va haver prou per entendre que començava una vetllada impactant.

Els del camp rival ja es poden esforçar a definir de galàctica la presentació d'un jugador de futbol, perquè ahir l'autèntic espectacle, com en tota la temporada, era al Camp Nou. El xou encaixa amb l'esperit original dels U2, amb aquest condicionant wagnerià, melodramàtic de vegades, que es desprèn de la música d'aquesta banda que es pot permetre el luxe de mantenir viva la musculatura del rock'n'roll. És tanta la magnitud de la proposta que és fàcil pensar si allò que sona et faria vibrar si la parafernàlia que l'envolta no fos tan majestuosa, tan impressionant. El concepte d'aquest xou, d'aquest dispendi tècnic, és rodó. La idea és convertir l'escenari en el rovell de l'ou amb tots els ets i uts. Escenari circular, envoltats de gent pels 360 graus, passarel·les circulars, pantalles giratòries d'altíssima fidelitat que projecten imatges pels quatre punts cardinals. Bono, The Edge i companyia se saben el melic del món, i no dubten ni escatimen recursos per expandir-ho.

I això que No line on the horizon no és, ni de bon tros, el seu millor disc. Conserva l'èpica i prou. Circumstància que es va fer notar en els primers vint minuts d'actuació. El temps suficient perquè el personal tanqués la boca i superés la fascinació inicial i es posés a cantar amb una sola veu el clàssic I still haven't found what I'm looking for, acompanyant un Bono que s'havia col·locat la bandera irlandesa com a capa accentuant el seu paper de superheroi del mar del Nord. Això succeïa moments abans de dedicar un record al recentment desaparegut Michael Jackson interpretant Angel of Harlem i incloent frases del Thriller imitant el seu particular falset. I del record de l'absent, a la connexió amb l'espai. Per les macropantalles apareixen els ingràvids astronautes de l'estació espacial Mir per parlar del futur i de l'esperança. Tallada la connexió amb la galàxia exterior, res millor que introduir Unknown caller, una de les peces noves que conserva la mateixa aroma que la immensa majoria de peces precedents. Alguna cosa semblant al que succeeix amb una compatriota seva, la cervesa Guinness: amarga, densa i molt contundent.

Com a bons dominadors del mitjà, els U2 es van reservant sorpreses visuals per captivar contínuament l'atenció. La pantalla circular es desplega i cau en forma de con dividint la imatge en milers de fragments capsulars. Els ponts que uneixen l'eix principal de l'escenari van canviant de posició per facilitar que els músics superin el cercle de públic que salta i canta com posseïts engabiats a la part interna de la passarel·la circular que envolta la part central com un anell de Saturn. Tot es mou i es belluga en l'estructura que s'alça sobre les quatre potes robòtiques. És una figura que recorda una aranya gegantina, traspassada en l'epicentre per un enorme pirulí central que s'enlaira més enllà de la tercera graderia. Una antena que emet efectes hipnòtics.

A l'hora i mitja de concert, la grapa lluminosa esclata en llums i colors i les pantalles projecten el vídeo de I'll go crazy if it don't go crazy, escalfant l'ambient per a un altre moment de catarsi col·lectiva amb Sunday Bloody Sunday i Pride (in the name of love), cançó que va desdoblegar el Camp Nou en un immens cor d'església rockera. Composicions convertides en himnes plurigeneracionals. No quedava gaire per acomiadar-se per primer cop quan als rellotges passaven cinc minuts de dos quarts de dotze de la nit. A la passarel·la gran apareixien un centenar de persones vestides de diversos colors, a ritme de Vox walk on, totes elles amb el rostre ocult per la careta de l'activista birmana Aung San Suu Kyi.

Uns instants de silenci per escoltar un discurs del bisbe sud-africà Desmod Tutu en previsió de la sida i sant tornem-hi, que això s'ha fet curt. Encara queda energia com per córrer els cent metres circulars, instants abans de demanar un gran petó, un petó global com una de les prioritats més necessàries del planeta. Una mena de "doneu-vos la pau", però partint d'una litúrgia diferent. Un punt i a part en aquest macroconcert reivindicatiu amb tota mena de causes nobles. Entre elles, i com era de rigor, posant-se la samarreta del Barça amb l'anunci pectoral de l'Unicef.