• Imprimir

El dramaturg català conclou amb 'Girafes' el projecte teatral més ambiciós engegat a Catalunya en els últims temps

Pau Miró, històries del Raval

Andreu Gomila

Al carrer Sant Vicenç del barri del Raval hi van néixer l'àvia i el pare de Pau Miró. El dramaturg i director català recorda que el pis que ara ell ocupa sol, va arribar a albergar fins a nou persones. La seva família ha viscut molt de prop les transformacions d'aquest racó de Barcelona que ha inspirat escriptors tan diferents com Jean Genet, Terenci Moix o Manuel Vázquez Montalbán. I ell volia aportar el seu granet de sorra. Ja ho va fer amb la seva obra més popular, Plou a Barcelona, que en la seva versió italiana porta dos anys recorrent el país transalpí i recollint premis gràcies a la companyia Teatri Uniti de Toni Servillo i Mario Martone. Amb la trilogia animal ha fet una passa més, amb la descripció del Raval durant tres generacions.

Aquest dijous estrena al Lliure, dins el festival Grec, Girafes, l'última part d'una tríada que compta també amb Búfals (Temporada Alta) i Lleons (TNC) i que és el projecte dramàtic més ambiciós realitzat en aquest país en molt de temps, per les dimensions del retrat social que es proposa i per haver-lo estrenat en nou mesos. Si va començar amb el seu món, amb una família de cinc germans, i va continuar amb el dels seus pares, ara s'aboca a la generació dels avis, als anys 1950.

Girafes és, a més, la peça més autobiogràfica de les tres. "Hi ha coses reals, que vénen de la meva família", admet Miró. "El personatge del marit [Òscar Muñoz], per exemple, perd dos dits en una fusteria i això li va passar realment al meu avi", diu. L'esposa (Anna Alarcón) també podria ser la seva àvia. El que no sap explicar ben bé és d'on surt la història de la bugaderia, eix argumental de la trilogia. Tant Lleons com Búfals passaven dins aquest establiment, i a Girafes tenim un personatge (Carles Flavià) que és un venedor de rentadores. "Tinc certa fascinació pels electrodomèstics".

Fonts d'inspiració

Miró afirma que li fa "vergonya" dir que parla del Raval. A Girafes no ha buscat la fotografia general del barri, sinó la comprensió humana d'una sèrie de personatges. Diu haver-se inspirat per escriure l'obra -i la resta- en la seva pròpia experiència i en alguna novel·la, El pes de la palla, de Moix, algun film, com Hay un camino a la derecha, de Francisco Rovira Beleta, fins i tot en les cròniques de Domènec de Bellmunt recollides a La Barcelona pecadora. Un barri, el del Raval, que no deixa de sorprendre'l encara ara. "Aquest matí -dimecres passat- he vist un senyor jugant a ping-pong al carrer amb uns nens pakistanesos", exclama.

La tensió social del barri queda ben palesa a Lleons i Búfals, amb gent senzilla que intenta sobreviure a les dificultats -moltes- de la vida. A Girafes ens situa en plena postguerra, amb una parella de treballadors, un germà mut, un rellogat i el venedor de rentadores. La dictadura franquista hi surt poc, gairebé només a nivell referencial. "És un pis humil de gent treballadora", indica Miró, que ha dotat de tocs de comèdia una obra que podria decantar-se fàcilment cap a la tragèdia. El rellogat (Albert Ausellé) treballarà de nit com a transformista en un club anomenat La Polvera. El germà (Bernat Cot) és abduït per un ovni. Tot coses típiques de l'època.

L'absència, la pèrdua, és un altre dels elements que sobresurten. Sempre hi ha algú que no hi és, que ha marxat, que ha mort, i a Girafes es tracta del fill del matrimoni que no arriba i de la dona del venedor de rentadores, absent per raons polítiques. Qui s'absentarà aviat serà ell. Tot el procés creatiu de la trilogia ha estat com "una febrada". Ara té ganes de parar i d'escriure alguna cosa que no sigui teatre, i potser es decanta per la narrativa. I dirigir coses que no siguin seves.