• Imprimir

Entrevista: Romeo Castellucci El director italià porta al Festival Grec la seva visió transgressora de l'obra magna de Dante, que ha recorregut amb èxit mig Europa

"Traslladar la 'Divina Comèdia' al teatre és impossible"

Andreu Gomila

La versió que Romeo Castellucci ha fet de la Divina Comèdia de Dante és un dels projectes teatrals més ambiciosos dels últims temps. Estrenada al Festival d'Avinyó de l'any passat en format de trilogia, ha recorregut mig Europa sense deixar ningú indiferent. Avui estrena l'Inferno al Teatre Grec. El 5 de juliol arribarà Purgatorio al Teatre Lliure, després de col·locar el dia 1 Paradiso a La Capella.

Vostè s'ha referit a la impossibilitat de traduir per al teatre la Divina Comèdia. Per què, doncs, s'hi va enfrontar?

És una pregunta difícil, perquè el perquè de fons potser no es coneix mai. En el meu cas, potser és aquesta immensitat, aquest poder de generar imatges, el nivell imaginari. És un text terrible, per una banda, però alhora és un text bellíssim. També descriu molt bé la condició humana, l'angoixa respecte al destí. Descriu molt bé les projeccions que l'home fa respecte al destí. És un llibre que, a més, és intraduïble a una altra llengua, perquè perd la seva riquesa. Només un italià pot entendre el 100% de les subtileses, de les ambigüitats, que conté el text. Un text que revela i alhora amaga.

¿Ha vist el treball pictòric que ha fet Miquel Barceló sobre el tema?

Sí, he vist el llibre. Però l'aproximació que fa la pintura al text és una altra cosa. Em vaig criar amb els gravats de Gustave Doré. Però la pintura només agafa el que és a la superfície del text, és com un iceberg que no pot abastar tota la dimensió de l'obra de Dante. En tot cas, traslladar l'obra al teatre és un objecte impossible i això és precisament el que m'ha atret.

Això no obstant, la seva aposta és molt plàstica.

De fet, la mateixa Divina Comèdia és molt visual. Els tres espectacles, tanmateix, estan concebuts a partir de llenguatges diferents. Inferno està construït sobre la base del moviment, de la massa. Purgatorio és un espectacle narratiu, que té la seva història, els seus personatges; l'espectacle té una dinàmica pròpia. I Paradiso és una única imatge que transmet una única sensació. Els espectadors cada cop estan més sols i cadascun d'ells estableix una relació gairebé personal amb aquella imatge.

El lector de l'obra, què trobarà en el seu muntatge?

Qui conegui molt bé Dante reconeixerà una subestructura, un esquelet, que connecta tot l'espectacle, i trobarà les sensacions que desprèn l'obra i, sobretot, la sensació del poeta. Però no és essencial conèixer-la.

¿Vostè, més aviat, ha assumit el paper de Virgili, de conductor de la història?

En l'espectacle, més aviat, hi ha una referència directa a Dante, en tant que artista immers en la seva pròpia i gegantina obra. A l'Inferno, jo mateix hi aparec al principi per enllaçar aquesta imatge, la de l'artista immers en la seva obra. Però si volem buscar Virgili, estaria encarnat per Andy Warhol.

Havent vist Purgatorio, tinc la sensació que sí, que vostè ha buscat Beatriu, la bellesa, en tot moment. És així?

Pot ser que en aquest recorregut hagi estat buscant aquesta simbòlica Beatriu. En tot cas sí que és cert que a Paradiso, tot i que no hi apareix físicament cap dona, hi ha una sensació, un plantejament, una atmosfera, que és femenina. No és casual que Dante confinés al paradís les figures de Beatriu i la Mare de Déu.

¿La violència i el perdó són els eixos de les tres peces?

Només al Purgatorio, que té una estructura de tragèdia. Inferno i Paradiso no, perquè no tenen una estructura narrativa. Estan plantejats com una sèrie d'imatges que el mateix espectador ha de situar dins el seu propi món personal.

Demana molta implicació de l'espectador en el muntatge. ¿No corre el risc que l'espectador es perdi, que no s'hi acabi d'implicar a fons?

Em plantejo l'espectador com una persona que ha de ser molt lliure davant de la meva proposta. De fet, és l'espectador qui fa l'espectacle posant en contacte el que veu, el que sent, amb la seva experiència.

És com el joc que estableix el mateix Dante a la Divina Comèdia.

Sí, perquè la Comèdia és la vida. La comèdia és en la vida, en el que vivim.

Els seus espectacles són especials, amb una teatralitat molt particular, sense narrativa, molt visuals. Com els concep, quin és el punt de partida?

La meva tècnica canvia sovint, però el punt de partida és sempre el títol, ja sigui Inferno o L'orestíada, que intento entendre en profunditat. Aquest títol és una gran porta que m'obre un altre món. Després faig servir molts elements: actors, música, cantants, ballarins, màquines...

És una manera de fer molt semblant a la poesia, oi?

És veritat. L'escriptura, el llenguatge, encara que no hi hagi una sola paraula és poesia.

Per acabar, una pregunta capciosa: ¿no creu que avui dia caldria un Dante a Roma, a Washington, a Barcelona, que posés tothom al seu lloc?

Sí que caldria un Dante, absolutament despietat, sobretot a Itàlia.