• Imprimir

Entrevista: Francis Ford Coppola Estrena 'Tetro', inspirat en la seva família

"40 anys de televisió han rentat el cervell al públic"

Bernat Salvà

Maribel Verdú i Francis Ford Coppola a la terrassa de La Croisette (Cannes) on es van fer aquestes entrevistes el mes passat
REGIS DUVIGNAU / REUTERS

Passen els anys i el mite de Francis Ford Coppola s'engrandeix, afavorit, segons diu ell mateix, perquè les seves pel·lícules guanyen adeptes amb el temps. Eternament enfrontat a la indústria de Hollywood, va deixar de dirigir entre el 1997 i el 2007, després de viure 25 anys atrapat en la contradicció de fer diners a cabassos quan accepta encàrrecs i es plega a la voluntat dels estudis, o dirigir pel·lícules més personals però amb molt menys ressò. Fa dos anys que ha tornat a dirigir, però ara es finança les seves pròpies pel·lícules i dirigeix el que vol sense haver de retre comptes a ningú. Tetro, que avui arriba a les pantalles, és la segona pel·lícula resultant d'aquesta estratègia. Rodada en blanc i negre i amb càmera digital a Buenos Aires, relata la història d'una família d'artistes amb molts punts en comú amb la seva pròpia família. El director va rebre l'AVUI a Cannes i va parlar d'aquest film i de la seva carrera.

¿El preocupa l'èxit de les seves pel·lícules, a aquestes alçades de la seva carrera?

De vegades em diuen que he fet moltes pel·lícules importants, que han tingut molt d'èxit. Però no és ben bé així: sovint han estat molt polèmiques. Per exemple, en la meva vida no he tingut una bona crítica a la revista Variety. Mai he tingut un gran èxit, sempre ha estat així. A vegades he perdut diners.

Realment no fa aquesta sensació quan es dóna una ullada a la seva espectacular filmografia.

Habitualment, el pas del temps és bo per al meu cinema. Passen els anys i la gent diu: "Aquesta pel·lícula està molt bé, aquesta part és molt interessant, té molta energia", o "El padrí és molt clàssica, molt bonica"... Però en el moment de l'estrena no va ser així. En general, la meva carrera ha estat molt desequilibrada, i ara m'està passant el mateix que fa 30 anys. Els meus millors films, els més personals, com Plou sobre el meu cor, La conversa i Rumble Fish, van fer junts un parell de dòlars de taquilla. Però a la gent li han acabat agradant. En canvi, les pel·lícules que han estat més un treball per a mi, un encàrrec, han fet un munt de diners. Què és l'èxit? ¿L'èxit comercial? ¿Que agradi a la gent? ¿I si la gent canvia de parer? Per tant, jo només intento fer pel·lícules que m'agradin a mi.

Les coincidències de Tetro amb la seva pròpia història personal i familiar són evidents. Què el va decidir a rodar-la?

El que vol la gent quan va al cinema és sobretot sentir emocions. La primera motivació, per tant, va ser escriure alguna cosa emocional. I per a mi, el que resulta més emocional és la meva pròpia vida, determinats aspectes de la meva història personal, de la meva família. Per tant, em vaig posar a escriure sobre coses que no són reals, perquè veritablement res de la pel·lícula ha passat de debò, però en certa manera podrien haver passat.

¿Es pot dir que buscava la veritat sense explicar fets reals?

Sí, de vegades escrius sobre coses reals, però de manera molt indirecta, i això és el que he fet aquí. Em sentia molt emocional per explicar aquesta història, per diferents motius. El meu pare era un compositor, i hi ha moltes coses d'ell al personatge. Els altres personatges també es basen en gent real. De fet, moltes coses de la pel·lícula han passat realment, però potser a persones diferents, a un tiet, un germà... Ho vaig trobar emotiu, perquè realment és la meva vida, en certa manera, i espero que sigui emocional per a l'audiència, perquè el que m'agrada més en fer una pel·lícula és que l'espectador senti alguna cosa.

¿Podem dir que Tetro és la seva pel·lícula més personal, o tots els seus films tenen alguna cosa personal?

Totes les meves pel·lícules, evidentment, són personals en algun sentit. Això és el que he intentat al llarg de la meva vida. Aquesta ho és especialment, parla de les persones que han influït més en mi, com el meu germà, el meu pare... És delicat, perquè hi ha persones que encara viuen i no sé com poden reaccionar quan la vegin.

A la pel·lícula, un dels personatges diu que no hi pot haver dos genis a la mateixa família. Vostè ho creu?

És una frase que ha estat realment pronunciada per algú. Crec que és una frase molt important del guió, però personalment no crec que sigui veritat.

Als audiocomentaris de l'edició en DVD d'El padrí deia que el cinema només aprofita un 8% o un 10% de la capacitat expressiva del seu llenguatge. ¿És per això que s'aventura a fer petites produccions com aquesta?

Això és el que m'agradaria. No ho pots fer si treballes amb diners de la indústria. Volen controlar-ho tot: llegir el guió, veure el pla de producció, decidir el càsting, ser al rodatge... Hi ha coses molt senzilles que apareixen a Tetro i que la indústria no ens hauria permès. Només les pots fer si ets el que mana, i només ets el que mana si hi poses tu els diners.

¿S'ha sentit frustrat, sovint, com a cineasta?

Sí, molt frustrat. De vegades és com fer pel·lícules sota règims com el franquisme, els nazis, Mussolini, o fins i tot la Unió Soviètica. Si no els agrada un tipus de música, et diuen que no pots posar-la. Què en saben ells de música? Hi ha mil opinions sobre l'art. El capitalisme domina el sistema de fer pel·lícules, estàs obligat a fer-ne que agradin a la gent i, això és la ironia, quaranta anys de televisió han fet un rentat de cervell al públic, que ja no llegeix literatura, no té criteri... El sistema no se'n preocupa gens, de tot això, només vol fer pel·lícules més barates i que guanyin diners. Això ara no em preocupa. Mentre tingui diners, em produiré les meves pel·lícules. Estic molt content, puc fer històries personals, i sento que puc escriure el que vulgui en un tros de paper. D'altra banda, és més fàcil fer pel·lícules en altres llocs, perquè escapes del sistema. A Buenos Aires, vaig fer el que vaig voler, ningú em va venir a llegir el guió de Tetro i a dir el que havia de fer.