• Imprimir

Crítica clàssica

Ben tornada a casa

Xavier Cester

Edita Gruberova

Gran Teatre del Liceu, 21 de juny

On és el límit? Cada actuació d'Edita Gruberova acaba amb el públic embogit, rendit a la veu, el carisma i l'art de la soprano eslovaca. Un recital de lied en principi no semblava el marc més propici per a un desbordament emocional, però el programa oficial va ser prolongat amb quatre propines, acompanyades d'ovacions inacabables i una pluja de paperets que proclamaven, amb raó: "Ben tornada a casa". I sí, hi va haver flors.

Gruberova no és una estranya en el món del lied, que aborda amb un estil més directe i menys alambinat que el belcanto. La pulcritud extrema del seu Mozart va tenir lògica continuació amb un extens bloc centrat en Schubert que va oferir perles com la delicadesa de Der Jüngling an der Quelle i les perfectament negociades ondulacions de Der Fluss. Al llarg de tota la sessió, Friedrich Haider es va revelar com un acompanyant atent en tot moment a la línia vocal, la qual cosa no vol dir que es limités a ser un mer comparsa, com tampoc ho va ser, tot i un petit accident, el clarinetista Juanjo Mercadal en el Der Hirt auf dem Felsen que va tancar la primera part.

Amb els Vuit cants d'amor op.83 de Dvorák vam entrar en el terreny de la confidència, de la melangia continguda, amb una última cançó que Gruberova va traduir amb un fil de veu màgic. En els lieder de Strauss que tancaven el programa hi va haver més irregularitats, compensades amb escreix amb un desimbolt In goldener Fülle. Després va venir el deliri, amb Gruberova obrint la caixa dels trons amb la virtuosística Villanelle, de Dell'Acqua, per continuar amb Linda di Chamounix, de Donizetti; Beatrice di Tenda, de Bellini, i, en irresistible clau còmica, Die Fledermaus, de Johann Strauss. La Medalla d'Or que el Liceu acaba de concedir a Edita Gruberova és més que justificada.