• Imprimir

Calixto Bieito aconsegueix tot un èxit: deu minuts d'aplaudiments amb la seva versió del text de Schiller, i davant del públic de Mannheim, que se'n sap el text de memòria

Simbiosi a 'Don Karlos'

Juan Carlos Olivares

El muntatge de Bieito ha estat molt ben rebut, tot i les heterodòxies inserides, com barrejar Schiller i Escrivá de Balaguer
FOCUS

ACalixto Bieito no l'espanten els reptes. Va presentar Peer Gynt d'Ibsen a Bergen en català i ara s'ha apropat per primera vegada a Schiller en castellà amb la seva personal lectura de Don Karlos davant d'un públic -el de Mannheim- que se sap de memòria passatges sencers de les obres del romàntic alemany. La indestructible fidelitat de Bieito al seu Weltanschaung pot semblar a vegades intransigent, però la seva honesta immersió en els textos que li interessen provoca que quan es produeix la simbiosi entre el director i el text tinguis la privilegiada sensació d'haver vist l'obra per primera vegada.

Així ho va entendre el públic que va assistir a la funció inaugural de la 15a edició del festival Schillertage i va premiar la seva gosadia amb deu minuts d'intensos aplaudiments i la platea a peu dret. I això que Bieito els va reptar obertament amb canvis i talls radicals en el text, afegits ortodoxos d'altres textos de Schiller i d'altres d'heterodoxos, com ara fragments de Camino de Escrivá de Balaguer. Quin altre llibret retrata millor l'Església com una experta en el màrqueting de la fe?

Tancats en el gegantí hivernacle creat per Rebecca Ringst, els personatges de Schiller es mostren com individus asfixiats per una situació que no poden controlar, lentament arrossegats a un deliri que respon a l'absurd d'unes lleis i normes que coarten la llibertat. Fins i tot el rei Felip és víctima d'un superpoder les claus del qual només controla el Gran Inquisidor. La lectura de Bieito no és exactament política. Li interessa més plantejar la seva anàlisi des de l'idealisme visionari de Schiller. Un utopisme humanista que el director plasma amb una fotografia en negatiu: una posada en escena abocada a la descripció de l'horror que genera la negació d'aquests ideals.

Un muntatge de monumentalitat gairebé operística, amb una visió abstracta bastant inusual en la seva carrera. En realitat, una apocalíptica reinterpretació d'un acte de fe amb imatges d'una potència impactant. Fins i tot els recursos més habituals en les seves produccions estableixen relacions sorprenents, com l'estranya innocència de les escenes de sexe: personatges amb una virginitat emocional en franca contradicció amb la perversió d'un sistema que mutila els sentiments i el pensament crític.

Una òpera en vers sobre el fracàs d'un sistema que només pot afermar la seva continuïtat a través de la violència i a costa d'una psicopatia col·lectiva. Un biòtop mòrbid que exigeix una entrega completa dels seus intèrprets. La implicació és total, amb un llenguatge emocional directe. Solament la insuficient tècnica escènica de Rubén Ochandiano (l'infant Carles) rebaixa l'excel·lència del conjunt. Hi ha moments que no s'entén ni una paraula del que diu. Ho compensa amb una extraordinària immersió física en el personatge, i aquí es torna a integrar en l'excel·lència de Begoña Alberdi (gèlida duquessa d'Alba), Josep Ferrer (fonedís duc d'Alba), Rafa Castejón (el marquès de Posa com a activista romàntic), Violeta Pérez (Isabel de Valois feta llum de gas) i Mingo Ràfols, un Gran Inquisidor mortal en el seu zel de protecció del negoci. I en queden dos: Àngels Bassas en una escruixidora i paranoica lectura de la princesa d'Èboli, sacsejada per perilloses contradiccions, i Carlos Hipólito, un Felip amb el perillós privilegi d'ostentar el poder absolut sent un minusvàlid emocional. Un actor exacte en els matisos. Un virtuosisme premiat instintivament per un públic que topava per primer cop amb la seva excel·lència.