• Imprimir

Els responsables del Sónar es mostren molt satisfets amb els 74.000 espectadors d'aquesta edició

Esquivant la crisi

David Broc

Els Orbital han tingut nits millors a Barcelona però els va sortir un xou imponent
PERE VIRGILI

El Sónar 2009 va tancar dissabte la setzena edició amb la satisfacció d'haver resistit els efectes de la crisi. Unes 74.000 persones han desfilat pel festival aquests tres dies, una xifra sensiblement inferior a la de l'any passat. Els directors del Sónar, Enric Palau, Ricard Robles i Sergi Caballero, van "valorar molt positivament aquesta edició, perquè en els temps que corren ha vingut molta gent".

Molta gent, precisament, és el que hi havia en la recta final del programa, en la segona jornada nocturna a Fira Gran Via 2. I els que van apropar-s'hi la van encertar, perquè com si es tractés d'un partit de bàsquet, el Sónar es va esperar fins a les últimes hores de vida per ensenyar les millors cartes i apujar, i de quina manera, el llistó artístic del cap de setmana.

Animal Collective van oferir un concert antipàtic per a tots aquells que no estaven familiaritzats amb les seves cançons, un núvol de psicodèlia pop, més contemplatiu i explorador del que es podria pensar, que va confirmar que els nord-americans fan el que volen sense importar-los el context o el públic. Tot i així, la seva actuació va quedar enfosquida, mai més ben dit, pel debut a Barcelona de Fever Ray, la millor proposta en directe que s'ha vist aquest any al festival. Amb una posada en escena misteriosa, ombrívola, enigmàtica, barreja fascinant de referències al paganisme, la bruixeria i la iconografia religiosa i espiritual de la zona del nord d'Europa, el grup suec, liderat per Karin Dreijer, va sortir a l'escenari envoltat de llums de sala d'estar d'una altra època, de casa amagada en un bosc escandinau, amb onades de fum repartides per tot el recinte, i vestits per a l'ocasió, amb peces de roba negra, maquillatge a la cara i instruments tunejats com si els haguessin portat d'alguna tribu víking. Un xou fascinant d'inici a fi, colpidor i emocionant, que, a més a més, va tenir un acompanyament musical impecable, amb un discurs pop que viatja al vessant més fosc i inquietant dels 80, punt de connexió impossible entre Depeche Mode, Coil o Dead Can Dance, i que en directe no perd ni una gota del seu secretisme ni de la seva capacitat evocadora. Experiència majúscula.

També majúsculs, però en una altra dimensió, més populista i previsible, van ser els Orbital, que van congregar moltíssima gent al SónarClub. Han tingut nits millors a Barcelona, però tenint en compte que era un dels primers concerts que oferien d'aquesta gira de retorn després de la seva desaparició del mapa, els va sortir un xou imponent. Com s'esperava, van deixar anar tots els hits, des de Lush fins a Dr. Who, tema de comiat, i ens van regalar alguns moments memorables: la violència rítmica de Satan, la malenconia massiva de Belfast o, esclar, la tristesa urbana de The box. Seria mesquí exigir encara més del que ofereixen.

Problemes de so

De Crystal Castles no en podem parlar ni bé ni malament, perquè els primers minuts del seu concert només els van sentir ells: de sobte va marxar el so del SónarPub i mentre el públic xiulava i mirava amb incredulitat l'escenari ells seguien actuant com si no passés res. Van trigar força a adonar-se que no els estava escoltant ningú. L'organització va culpar els seus tècnics de la seva "desastrosa" i "frustrada" actuació.