• Imprimir

Crítica cinema

Comèdia gens banal

Carlos Losilla

Te quiero, tío

Dir.: John Hamburg. Int.: Paul Rudd, Jason Segel, R. Jones.

EUA, 2009.

Una mostra més de la vitalitat de la comèdia nord-americana actual, Te quiero, tío podria ser encara molt més interessant del que és si no depengués de determinades servituds. Vull dir que la història del tipus que vol casar-se però, a l'hora de buscar padrí, descobreix que no té grans amics, és d'aquelles que podien donar lloc a dues maneres d'enfocar una comèdia. I el pitjor d'una pel·lícula com aquesta no és que es decanti per una o l'altra, sinó que ho fa per totes dues. Una esdevé una àcida sàtira sobre les relacions humanes i les seves contradiccions, i aquí rau el bo i millor de Te quiero, tío. L'altra, en canvi, és una tova apologia de l'amistat, rematada amb un final apoteòsic i divertit, però massa acomodatici si tenim en compte les càrregues de profunditat que han envaït la trama a l'hora i quart precedent.

L'aparició d'un personatge com el que interpreta Jason Segel -recordeu la seva memorable composició a Paso de ti- fa que la pel·lícula prengui un vol inesperat. És tot el contrari del protagonista: despreocupat, infantil, irresponsable. Però també li proporciona moments de transgressió que fins aleshores no havia experimentat. Com si fos una barreja del seu costat fosc -per moments la trama té alguna cosa de hitchcockiana i recorda Extraños en un tren- i les seves pulsions homosexuals més ocultes, l'enfrontament d'aquesta força de la natura amb el burgeset a qui dóna vida Paul Rudd és d'aquelles que fan història, i ens regala escenes hilarants. Però quan el sentimentalisme es fa càrrec de la ficció, quan tot s'ha de tancar amb una nota de bon rotllo, llavors la proposta baixa punts. És una llàstima, en fi, però tampoc invalida les virtuts de la pel·lícula, que resulta, malgrat tot, recomanable.