• Imprimir

Crítica*cinema

Retrats de gent gran

Xavier Roca

La caja de Pandora

Directora: Yesim Ustaglou.

Intèrprets: Tsilla Chelton, Derya Alabora.

Turquia-França-Alemanya-Bèlgica, 2008

De Gran Torino a Still walking passant per Sueños de juventud i Vacaciones de ferragosto, la cartellera s'ha anat omplint de retrats de l'ancianitat. Ara li toca el torn a La caja de Pandora, discutida Conxa d'Or a la darrera edició de Sant Sebastià (passant per damunt de l'esmentada i molt superior Still walking, precisament).

Quart llargmetratge de la realitzadora turca Yesim Ustaglou, La caja de Pandora arrenca d'un punt de partida que podria compartir amb alguna de les moltes pel·lícules sobre famílies disfuncionals que han sovintejat al cinema nord-americà dels darrers anys: tres germans que no tenen gaires coses en comú es retroben amb motiu de la desaparició de la seva mare, que viu a la costa del mar Negre i és víctima d'un incipient Alzheimer.

El conflicte entre generacions, la devastació que provoca la demència senil i el contrast entre el ritme urbà i el rural són alguns dels aspectes que tracta una pel·lícula que té la seva millor carta en la creïble interpretació de la veterana Tsilla Chelton (també premiada a Sant Sebastià), actriu francesa protagonista de pel·lícules com Què fem amb l'àvia, que va haver de memoritzar els seus diàlegs en turc.

El viu retrat de l'Istanbul contemporani és, a ulls occidentals, un dels aspectes més interessants d'una pel·lícula sincera però de realització aspra i una mica tosca, que carrega massa les tintes de la crispació en els aspectes més melodramàtics.

La caja de Pandora acusa també, d'altra banda, la sensació de reiteració d'una narració que confon morositat amb reflexió, i una forçada pretensió poètica que cau en el previsible, com el sentiment d'empatia entre les generacions més extremes. El record de La balada de Narayama, que treu el nas al tram final, no beneficia gaire la pel·lícula.