• Imprimir

El director de 'Malson abans de Nadal' estrena 'Els mons de Coraline', un conte tenebrós i ple d'imaginació

La màgia dels titelles en 3D

Bernat Salvà

Coraline i el seu amic Wybie, dos titelles plens d'humanitat en aquest film en 3D
UNIVERSAL

Tota la glòria de Malson abans de Nadal (1993) va ser per a Tim Burton. És cert que n'és el productor, el film es basa en una història seva i és un reflex del seu imaginari. Però el director, Henry Selick, reivindica que hi va fer aportacions importants. "Crec que sóc una de les tres o quatre persones del planeta que saben que la va dirigir algú que no era Tim Burton", es queixa el cineasta nord-americà.

Bona part de raó deu tenir quan aquest cap de setmana, 16 anys després, estrena a les nostres pantalles Els mons de Coraline, un bell conte animat que passarà a la història per ser la primera pel·lícula que combina la nova tecnologia 3D amb la tècnica de stop-motion (moviment creat amb ninos filmats fotograma a fotograma). Noranta pantalles de tot l'Estat l'estrenen en 3D (la resta, en el format habitual en 2D).

La innovadora i brillant combinació de tècniques que utilitza es posa al servei d'un conte de terror infantil que s'ha estrenat als Estats Units amb un notable èxit de taquilla (75 milions de dòlars) i un grapat de crítiques als principals mitjans de comunicació que la deixen pels núvols. La revista Variety qualifica el seu cinema de "stop-motion d'autor", i el New York Times publica: "Els mons de Coraline perdura en una atmosfera que és esfereïdora, meravellosament estranya i plena d'emoció".

Un relat de Neil Gaiman

El mateix director, Henry Selick, signa un guió que adapta a la pantalla gran el llibre Coraline, de l'autor anglès Neil Gaiman (editat en català per Empúries). Conegut pel popular personatge de còmic Sandman, l'autor es va inspirar en una idea de la seva filla ("una bruixa que s'havia endut la seva mare i es feia passar per ella") i en experiències de la seva pròpia infantesa: de petit va viure en una casa gran i antiga, on hi havia una porta tapiada amb totxos. A l'habitació de Coraline hi ha una porta semblant, que aparentment no porta enlloc. En realitat, és el pas secret cap a un món paral·lel, poblat per rèpliques de les persones que l'envolten al món real (el pare, la mare, el seu amic Wybie...), amb el ulls substituïts per botons. D'entrada, tothom sembla més amable que a la vida real, però Coraline s'adona aviat que no és així.

Aquesta història fosca es desplega a través de meravellosos escenaris: la casa de Coraline, el jardí, el bosc, el teatre del poble del costat... i totes les rèpliques d'aquests espais al món paral·lel, que a vegades prenen l'aparença lluminosa i plena de colors, i d'altres són totalment tenebrosos. "Per mi -explica el director-, Coraline sintonitza amb la veritable infantesa, amb els temors que ens han acompanyat en les nostres vides. És un conte d'horror per a nens, sense sang".

Selick s'ha desmarcat de l'ortodòxia de Disney, del desplegament de recursos digitals de DreamWorks, de les grans produccions de Pixar (tot i que aquestes segueixen patrons molt variats). El seu treball ni tan sols es pot comparar amb el d'altres mestres de la stop-motion com l'estudi Aardman, que treballa amb plastilina. Hi ha vida, doncs (i produccions amb ressò internacional), més enllà dels principals referents de l'animació. Tot i que Henry Sellick apunta que no està tan lluny de Walt Disney: "Va fer films realment foscos, Pinotxo o Fantasia eren aterridors".