• Imprimir

Crítica cinema

La família bé, gràcies

Carlos Losilla

Still walking

Dir.: Hirokazu Kore-eda. Int.: Hiroshi Abe, Yui Natsukawa.

Japó, 2008.

Juntament amb Naomi Kawase, el japonès Hirokazu Kore-eda és ara per ara un dels cineastes més justament prestigiosos del seu país. Fa uns pocs anys es va estrenar entre nosaltres Ningú no sap (2004), una visió de la infància desprotegida alhora sensible i ferotge, i aquesta setmana ens arriba Still walking, el seu penúltim film, just després d'haver presentat a Cannes la polèmica Air doll. Doncs bé, en el context d'una filmografia variada i bulliciosa com és la de Kore-eda, Still walking potser és el seu millor treball: d'una banda, recull moltes de les preocupacions de l'autor, entre elles el pas del temps i la memòria; d'una altra, aporta una maduresa d'estil fins ara absent de les seves imatges.

Tot comença quan una parella d'avis reben la visita dels seus dos fills i les respectives parelles. I la trama es desenvolupa en un parell de dies, mentre la família roman reunida i surten a la superfície tots els traumes i fantasmes, de vegades d'una manera literal. Dit així, pot semblar molt tòpic, un seguit de personatges i situacions mil vegades vistos a la pantalla gran. De fet, el film de Kore-eda no nega les influències, des del seu compatriota Yasujiro Ozu fins a François Truffaut, tot passant per Txékhov. Però Still walking, tot i aquestes dependències, aviat pren vol i esdevé un relat que rutlla sense presses, al ritme dels àpats i les converses del grup familiar, per crear un microcosmos tan claustrofòbic com revelador. Les generacions no arribaran mai a entendre's, però el temps passa igual per a tots. L'única cosa que importa són aquells moments privilegiats en què es produeix una certa harmonia. I captar-los és la missió del cineasta, cosa que Kore-eda aconsegueix sense cap esforç aparent. Una petita joia.