• Imprimir

La ballarina Anne Teresa de Keersmaeker porta al Lliure el seu últim solo

'Once' o l'elogi de la senzillesa

Andreu Gomila

Anne Teresa de Keersmaeker es mou amb gestos desperts i expressius, marca de la seva companyia, Rosas
GÉRARD UFÉRAS

Anne Teresa de Keersmaeker va descobrir el disc Joan Baez in concert quan tenia dotze anys. No sent, ens diu, cap mena de nostàlgia d'aquella època, però sí la necessitat d'expressar el que diuen les cançons d'aquest àlbum. "Tinc una relació especial amb aquestes cançons", afirma. Per això va estrenar el 2002 Once, que arriba avui al Teatre Lliure per tancar una temporada que ha fregat l'excel·lència.

La ballarina i coreògrafa flamenca, potser la millor del món amb el permís de Pina Bausch, va ordir aquest muntatge com un solo, el segon en la seva carrera i vint anys després de Violin phase. No ens sap explicar per què, només ens repeteix que necessitava fer-ho després d'haver construït diverses òperes i peces per a grans companyies que interpreta la seva, Rosas, fundada el 1983.

De Keersmaeker assegura que el disc de Baez és molt variat, que conté balades, cançons d'amor, de protesta, i "parla d'històries individuals i col·lectives amb una gran senzillesa, amb ella cantant i tocant la guitarra". Aquesta simplicitat és el que més la va atreure a l'hora de posar en escena Once, que és així com comença el tema que obre l'àlbum, Once I had a sweetheart. Per expressar a través del llenguatge de la dansa les paraules i la música de la cantautora nord-americana, explica la ballarina, va deixar que "el moviment fos independent i que establís diferents relacions amb les cançons, ja que de vegades són abstractes, o parlen de coses molt concretes". Damunt l'escenari, De Keersmaeker, vestida de manera sòbria i il·luminada parcialment com si fos pintada per Rembrandt, desplega el seu gest expressiu, ara talla la música de cop, ara articula les lletres sense emetre cap so.

Ballar ella sola ha canviat totalment la seva manera de treballar. Hi ha creadors, com Patrice Chéreau, que asseguren que és el mateix muntar una òpera que dirigir una obra de teatre per a una única actriu. Per a De Keersmaeker no és així.