• Imprimir

El francès Jacques Audiard i l'austríac Michael Haneke són els principals favorits a rebre la Palma d'Or, que es lliura aquesta tarda amb la resta de guardons

Concurs sense sorpresa

Bernat Salvà

Elia Suleiman posant per als fotògrafs a Cannes després de presentar el seu film a competició
ANNE-CHRISTINE POUJOULAT / AFP

El director d'origen taiwanès Tsai Ming-Liang i Isabel Coixet van ser ahir els encarregats de tancar la secció competitiva del Festival de Cannes del 2009, que avui farà públic el veredicte del jurat presidit per Isabelle Huppert. Mapa dels sons de Tòquio podria optar a algun premi en un palmarès que té com a principals favorits per a la Palma d'Or Jacques Audiard (Un prophète), Michael Haneke (Das weisse band, La cinta blanca), Pedro Almodóvar (Los abrazos rotos) i Jane Campion (Bright star). Així es desprèn, si més no, dels rànquings de la crítica que publiquen diàriament les revistes Screen (amb puntuacions de deu crítics d'arreu del món) i Le film français (amb notes de 15 crítics francesos).

Dels quatre directors que ja han guanyat la Palma d'Or, només Jane Campion figura a la part alta de les travesses. Una prova més que aquesta edició ha comptat amb una bona secció a concurs, de la qual també s'ha de destacar Fish tank, d'Andrea Arnold, Looking for Eric, de Ken Loach, Les herbes folles, d'Alain Resnais, i Mapa dels sons de Tòquio, d'Isabel Coixet. Una altra característica a remarcar és la important presència de pel·lícules de gènere: hi han estat representats la comèdia, el fantàstic (del terror fins al gore), el cinema negre, el melodrama i el cinema bèl·lic, entre d'altres.

Darrers films a concurs

Abans-d'ahir vam poder veure dos exemples més d'aquesta tendència. El palestí Elia Suleiman fa un acostament original a la tràgica història del seu poble amb The time that remains. Dedicada a la memòria dels seus pares, traça el recorregut d'una família de Natzaret des de la creació de l'Estat d'Israel fins a l'actualitat, en un relat ple de subtils pinzellades d'humor negre. La pel·lícula no és tant una crítica dels israelians (tot i que no hi falten alguns apunts de denúncia) com un retrat ple d'humanitat d'una gent convertida en estrangera a la seva terra, que ha viscut durant 61 anys en un Estat que el considera com a enemic potencial i ha vist com entraven a formar part de la quotidianitat les patrulles de soldats, els tancs, els disturbis, les detencions, els controls... Suleiman ho mostra a través d'escenes absurdes que es repeteixen una vegada i una altra, al llarg dels anys, amb pocs diàlegs i actuacions hieràtiques.

L'altra pel·lícula presentada divendres és una cinta poc ortodoxa de cinema de terror, una proposta radical i provocativa del francès Gaspar Noé, el polèmic director d'Irreversible. Un film també ambientat a Tòquio, com el de Coixet, inclou escenes brutals, fragments amb un to al·lucinat i una opció narrativa amb més de dues hores de plans zenitals que acaben esgotant. Noé busca la polèmica, però no va convèncer gaire amb la seva violència gratuïta i esgotadora posada en escena. Com tampoc ho va fer Visage, de Tai Ming-Liang (El sabor de la síndria), protagonitzat per Laetitia Casta i Fanny Ardant. Retrata un cineasta taiwanès que roda a París i s'assabenta de la mort de la seva mare, a través d'una successió de petites escenes sovint inconnexes i en alguns casos totalment mancades d'interès.

A l'espera dels guardons d'avui, ahir ja es van concedir premis no oficials, com ara el de la Federació Internacional de Crítics de Cinema a La cinta blanca, de Haneke, i els del Jurat Ecumènic, a Looking for Eric, de Loach, i l'antipremi a l'Anticrist, de Lars von Trier.