• Imprimir

Entrevista: Chrissie Hynde Parla del nou disc de Pretenders, 'Break up the concrete'

"Sense una banda no sóc ningú"

Andreu Gomila

Chrissie Hynde ha estat aquests dies a Barcelona per parlar del nou disc
RUTH MARIGOT

Pretenders traurà el 2 de juny el seu novè disc d'estudi, Break up the concrete (Warner), un àlbum "enèrgic", com el defineix la seva líder històrica, Chrissie Hynde. Hem parlat amb ella a Barcelona, on va tenir un pis anys enrere i ciutat de la qual està enamorada. El 5 de juliol, Pretenders farà el seu únic concert a Catalunya al Festival de la Porta Ferrada -"El millor festival d'Europa", diu Hynde- i presentarà un àlbum que ha trigat molt a cuinar.

El seu darrer CD és del 2002. Per què aquest retard?

Hem estat de gira molt de temps. He fet alguns canvis en la banda. I he passat un temps al Brasil, de gira amb Moreno Veloso.

Sí?

És increïble. El vaig veure tocar amb el seu pare, Caetano Veloso, i me'n vaig enamorar en veure'l tocar el cello... Algú al Brasil em va demanar si volia fer una gira acústica pel país, perquè allà és molt difícil aconseguir diners per tocar amb una banda de rock. Vaig dir que m'encantaria fer-ho si podia tenir amb mi Moreno Veloso. Em va dir que sí. I van afegir-s'hi Domenico Lancellotti, Alexandre Kassin i el meu guitarrista d'aleshores, Adam Seymour. Vam ser a Belém, Fortaleza, Porto Alegre, Rio, São Paulo... És de les millors coses que he fet mai. No vam gravar res i no hi ha cap mena de documentació al voltant...

¿Pretenders és una mena de rara avis en la indústria musical, amb només nou discos en 29 anys?

Vaig ser mare soltera i vaig haver de pujar els meus nens sola. M'he pres el meu temps. En la primera època, feia molts concerts. No quan els nens eren petits: no vaig fer gires en vuit anys. No he tingut mai pressa per treure discos, ni cap mena de pressió. No m'agrada estar massa temps exposada al públic. Ara tinc disc nou i he de sortir de gira de nou. Està bé, però la resta del temps m'agrada ser com qualsevol altra persona...

¿El seu públic espera cançons noves o només vol que canti els hits del passat?

Depèn de si t'agrada o has escoltat el nou disc. Aquest disc és molt bo per sonar a la ràdio. I crec que els meus fans l'escoltaran. Amb aquesta nova banda crec que hem tret tota l'energia de dins.

És un disc que va del punk al country sense gairebé transició...

És molt punky, i crec que és així perquè és molt enèrgic. És molt immediat: el vam gravar molt de pressa, el vaig escriure ràpidament. Quan vinguem aquí tocarem cinc o sis cançons noves i crec que a la gent li agradarà.

Ha canviat tots els músics. Què ha trobat en els nous?

L'artista favorit del guitarrista James Walbourne és Elvis Presley. Té 29 anys, però quan parles amb ell sembla com si fossis al 1979. Té un cap antic i és un intèrpret salvatge, que no vol ser perfecte ni rude. Aquest nou àlbum vam gravar-lo gairebé tot en una presa... Nick Hornby, el baixista, prové d'una banda de punk. Per això tot sona molt punk. Després tenim Eric Heywood, que toca la guitarra de pedals. Volia sons diferents i mai m'havia passat pel cap acostar-me al country. Fa tres anys, si m'haguessin dit que havia de fer una cosa amb la guitarra de pedals, hauria enviat a prendre pel sac qualsevol. Però de cop em va semblar bé. Després vaig convèncer el bateria Jim Keltner, que estava de gira amb Neil Young. Hauria estat impossible fer un disc com aquest en deu dies sense ell.

Els Pretenders d'ara no s'assemblen gens als del 1980. Si vostè escriu les lletres i compon la música, per què no va llançar la seva carrera en solitari?

Necessito els sentiments d'una banda. No utilitzo productor. És la banda qui produeix els discos. És veritat que sempre sóc jo qui és al darrere de tot. Però necessito una banda. Sense una banda no sóc ningú.

He tingut la sensació, escoltant el tema Break up the concrete, que estava sentint una versió moderna de The wall, dels Pink Floyd. Pot ser?

Potser sí, pel tema. No hi havia pensat. Mai he parat gaire atenció a The wall, però podria ser semblant. Als EUA, hem de sortir i eliminar tot el ciment, fer trens, augmentar el transport públic, canviar la cultura de la mobilitat. I cal ensorrar tots els murs. Només conec una persona que utilitza el ciment amb propietat: Oscar Niemeyer.

En aquest disc hi ha també una gran preocupació pel pas del temps.

Potser, sobretot a l'últim tema, One thing never change. També a Love's a mistery. Parlo del moment etern de la vida. No sento cap mena de nostàlgia pel passat. Hi ha ocells, arbres, i el cel. Per què necessites la nostàlgia?

Comença el disc amb un tema, Boots of chinese plastic, on sembla que se'n foti de totes les religions.

No, m'encanten totes les religions. Parlo que totes les religions són la mateixa: hi ha un sol déu amb milions de noms i milions d'universos. Sempre hi ha algú que diu que el seu és el millor, però òbviament tothom parla del mateix.

L'àlbum també parla de l'autenticitat, a temes com Don't cut your hair o Nothing maker.

Aquestes dues cançons estan inspirades en gent que he conegut, potser persones que podríem tractar de totalment disfuncionals. Són gent que viu la seva vida d'acord amb els seus principis, i no hi ha res que els pugui apartar dels seus principis. Ho són tot. I això és molt important: has de tenir principis i viure a partir del teu codi. La majoria no ho fan: miren revistes o la tele, que els diuen què han de menjar, com han de vestir-se, què han de pensar, què han d'escoltar, què han de mirar. Si tens principis, saps qui ets, en què creus. Ningú no t'ho pot dir... Penso que tothom té principis, però la gent està adormida.

Al tema Love's a mistery diu que molta gent té la sensació d'estar sempre assajant.

Molta gent, quan està sola, sembla com si estiguessin damunt d'un escenari, actuant, en lloc de gaudir de la intimitat. Les relacions s'han tornat molt impersonals. La societat s'ha tornat molt promíscua.

A The last ride diu que és una pecadora. Encara?

Sí. Sense cap mena de dubte, sí. Si no, no seria aquí.