• Imprimir

El violinista Gilles Apap tanca els Concerts Simfònics al Palau barrejant clàssica i folk

"Llibertat per a la música"

Andreu Gomila

Gilles Apap va ser deixeble de Iehudi Menuhin
OSV

Sovint es parla del violinista francès Gilles Apap com d'un revolucionari, però ell no vol que ningú el vegi com un guru per haver estat un dels pioners a l'hora de sovintejar a parts iguals el gran repertori de la música clàssica i el folklore d'indrets de riques tradicions musicals com Transsilvània o Irlanda. A més, és un important introductor de compositors contemporanis i per això no ens ha d'estranyar que avui, al concert que oferirà al Palau de la Música amb l'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV), tinguem al programa Les quatre estacions de Vivaldi i Fratres d'Arvo Pärt, amb un tram final amb arranjaments populars per a orquestra de corda.

Què tenen en comú Vivaldi i Pärt per figurar en el mateix programa? Respon sense embuts: "No sé si hi ha cap relació. Potser alguna nota o la inspiració que hagi pogut sentir un d'ells [Pärt] a l'hora d'escoltar la música de l'altre". El seu compromís amb la música contemporània és clar i es resisteix a deixar-la d'interpretar malgrat el distanciament del públic. Diu que cal tenir "fe en la música" i recorda una anècdota de fa uns anys, quan, després de tocar la Sonata número 3 per a violí d'Enescu, algú se li va acostar i li va dir: "No comprenc res, però aprecio el seu esforç". Això és el que el motiva.

Apap no adopta un posat diferent o canvia la manera de tocar segons si el repertori és exclusivament clàssic o popular. "Intento fer el mateix", assegura. Amb Les quatre estacions, per exemple, avisa que a la part de La primavera fa xiular el públic i que es permet "una mica d'improvisació". "Cal donar llibertat a la música", matisa, alhora que avança que els músics de l'OSV no estan obligats a inventar res. "Els músics de les orquestres no hi estan avesats, no s'hi troben còmodes". El que busca Apap és que el públic selecte que visita les sales de concerts descobreixi altres coses. Els joves, no gaire habituals dels auditoris de repertori clàssic, són un dels seus objectius.

Però tot això que exposa el violinista no és possible sense el que ell anomena "equilibri". "Determinada simfonia de Beethoven -diu- lliga molt bé amb una certa música de jazz".