• Imprimir

Entrevista: Sergi López Protagonitza 'Mapa dels sons de Tòquio', pel·lícula d'Isabel Coixet presentada a competició al Festival de Cannes

"L'actor està sempre confrontat a la por"

Bernat Salvà

Sergi López és a Cannes per participar en la competició oficial
MARTIN BUREAU/ AFP

Les carreres de la directora i l'actor catalans més internacionals, Isabel Coixet i Sergi López, es creuen per primer cop a Mapa dels sons de Tòquio, que avui tanca la secció oficial competitiva del Festival de Cannes. La pel·lícula s'endinsa en la cultura japonesa a través de la història d'un català que té una botiga de vins a Tòquio (Sergi López) i una peixatera que accepta encàrrecs com a assassina a sou (Rinko Kikuchi). Tot i tenir una línia argumental més pròpia del thriller, es tracta d'un film emotiu i sensual, amb l'empremta personal d'una cineasta que troba la inspiració lluny de casa i ha sabut connectar amb audiències d'arreu del món.

Què va ser el més difícil del paper de David?

Donar-li vida sense caure en la temptació de respondre a la multitud de preguntes que planteja el personatge. D'entrada, la seva nòvia s'ha suïcidat, i et preguntes com se sent algú en aquesta situació. Però la pel·lícula arrenca després, parla de l'energia brutal que ens porta a tots a trobar confort en l'amor, a estimar i ser estimat. No havia d'arribar a conclusions, havia d'oblidar aquest passat forçosament traumàtic del personatge.

Després de fer tantes pel·lícules en altres llengües, ¿t'ha costat expressar emocions parlant en anglès i una mica de japonès?

És tan difícil en la teva llengua materna com en una altra. El que té de misteriós actuar és que no hi ha manera de trobar la solució. Quan era petit, pensava que arribava un moment en què els actors amb experiència ja ho sabien tot. Amb el temps, t'adones que sempre estàs igual, donant voltes a les coses, i pot ser que en la teva llengua no trobis l'emoció que necessites i en una llengua estrangera sí, o a l'inrevés. L'actor sempre està confrontat a la por, al risc de ser inversemblant, que qualsevol persona et digui: "No, ara no et crec". I sempre tindrà raó. Tot és mentida, hi ha una fragilitat que saps que has d'acceptar i tirar-te a la piscina.

Què sabies de la cultura japonesa i què has après amb aquesta pel·lícula?

Com tot ignorant, en tenia una visió folklòrica i supèrflua: els samurais, els quimonos, les geishes, el sushi... Allà he descobert una cultura amb un equilibri estrany, una manera de posicionar-se respecte al món molt diferent. No sempre els entens. Són molt ben educats, fins i tot quan s'enfaden i no estan d'acord, i de vegades et perds. T'adones que no saben dir que no. I tenen una relació amb els objectes i una manera de tractar-los ritual, molt diferent de nosaltres.

¿Et vas sentir tan perdut com Bill Murray a la pel·lícula Lost in translation?

Una mica. Però el que em va passar és que et sents tan extraterrestre, tan diferent, que al cap de dos dies et sents integrat. Només vaig ser a Tòquio i hi ha tanta gent, i tothom és tan diferent, que la diferència té el seu espai i de seguida et sents còmode. No tenen cap complex estètic, i pots anar amb una perruca fúcsia que ningú et mirarà.

Tant Isabel Coixet com tu teniu una llarga carrera internacional al darrere, però no havíeu coincidit mai. Com va ser la vostra trobada?

L'havia sentida parlar i sabia de la seva personalitat particular, però al món del cinema t'acabes adonant que tothom és particular. Tot i que ella és una persona complexa i jo tinc un caràcter més senzill, és molt intel·ligent, i no em va venir a explicar història, la profunditat dels personatges, els llibres que hi havia darrere, els directors que l'han inspirat... Només em va dir: "He escrit un guió que vull que et llegeixis, a veure si t'agrada". Sembla una ximpleria, però està molt bé. Sovint la gent, per inseguretat, et vol convèncer abans que llegeixis el guió, i en el fons et treuen l'efecte sorpresa i subratllen coses. És més valent i més honest el que va fer Isabel Coixet. Pot ser tan marciana com vulgui, però escriu molt bé.

Què et va sorprendre del guió?

Comença parlant d'una assassina a sou que ha de matar algú, i avui en dia et fa pensar en cinema de gènere, en històries de venjances, en el cinema asiàtic, en sang... I després resulta que parla d'un català que ven vins a Tòquio i una història d'amor brutal, romàntica, que acaba resultant una tragèdia. A més de fer un bon guió, la Isabel també és una persona que sap rodar. Visualment és sorprenent, i et descobreix tot un món que existeix realment.

¿Et sorprèn de vegades el tipus de papers que t'ofereixen, sovint d'emigrant vivint en un altre país?

Molt al principi em van proposar fer de torero, de gitano, de veremador..., els típics papers d'emigrant espanyol a França. Però ja fa temps que no em puc queixar gens, em proposen coses realment interessants i molt diferents. Jo parlo francès amb accent català, i entenc que s'ha de valorar. No tinc cap queixa en aquest sentit: em proposen assassins, violadors, tipus simpàtics... En el fons, no sento gaire fascinació pels personatges, no tinc la voluntat de fer-me un catàleg de personatges distints. Firmaria ara mateix fer sempre el mateix personatge en pel·lícules que expliquin alguna cosa.