• Imprimir

Entrevista: Michael Nyman El compositor presenta a la Pedrera el seu videoart inspirat en l'obra de Gaudí

"Estic impressionat d'impressionar-me"

Ada Castells

Michael Nyman a la seu de la Fundació Caixa de Catalunya a la Pedrera, on presenta per primer cop el seu videoart
M. ÀNGELS TORRES

Michael Nyman (Londres, 1944) és conegut per haver posat música a una dotzena de pel·lícules de Peter Greenaway i a El piano, de Jane Campion. Aquestes intervencions han popularitzat prou la seva música persistent com perquè hagi voltat per tot el món fent concerts. De fet, el 30 de maig actuarà al Primavera Sound de Barcelona. El que no sabíem és que en aquests viatges no anava amb una gravadora sinó amb una videocàmera. Filmava el que veia i s'imaginava les composicions musicals que en podien sorgir. Ara ha portat vuit d'aquestes peces videomusicals a la Pedrera amb motiu del festival Loop. Es podran veure i sentir fins a l'1 de juny.

De fet, en aquesta exposició ens presenta una primícia mundial.

Sí. A meitat dels vuitanta, el meu amic Manuel Huerga em va demanar de posar música a la seva pel·lícula sobre Gaudí. Ho vaig fer i tothom va quedar molt content, però quan la pel·lícula es va passar per la televisió de París, va haver-hi pressions perquè la meva música s'eliminés i ara l'he recuperada per donar-la a conèixer en aquest festival amb la peça de les escales mecàniques.

¿Les seves filmacions són les d'un músic?

El meu interès principal és el so i mai no hauria cregut que hi buscaria cap narrativa. Ara veig com aquestes creacions interactuen amb l'entorn d'una manera més àmplia que la música i augmenten la meva curiositat visual. Com a compositor de pel·lícules sóc més experimental que quan faig música. Crec que aquests treballs m'estan fent millorar les creacions de bandes sonores.

En la seva web ofereix gratuïtament als cineastes una peça musical molt trista. Com és això?

És una manera de correspondre a l'oportunitat que ha significat per a mi treballar amb ells. Si no hagués fet bandes sonores, ara tu i jo no estaríem parlant. Que sigui trista és casual, ja la canviaré.

Què pot dir en imatges que no ha pogut dir en el seu llenguatge habitual?

La música és un món molt reclòs en ell mateix i en fer aquests vídeos i mirar la vida al carrer m'imagino que estic treballant en l'altre extrem. No invento, sinó que em serveixo del que ja hi ha. Observo.

La música, però, és més suggestiva...

Sí, no m'imagino ningú dient que se li ha transformat la vida perquè ha vist una de les meves peces en vídeo, tal com sí que m'ha dit gent amb la composició d'El piano, ja que la meva música és molt addictiva, com una droga. Entra en la gent d'una manera molt instantània. Si no funciona, la gent l'evita, com els crítics espanyols, que es deuen haver alegrat que ara em dediqui al vídeo. En canvi, la feina que faig en videoart és diferent. M'hi he divertit.

¿A l'hora de compondre per al cinema no s'ho passa tan bé?

Fer música per a pel·lícules és un procés molt lent i avorrit i contínuament obert a discussió i a confusió. És dur ser un compositor d'escenes.

¿En canvi, en videoart, ha treballat en solitari?

En la filmació, sí, però en l'edició m'han ajudat, sobretot en les peces fetes amb fotografies. De tota manera, una de les coses que m'agrada de compondre per als altres és la socialització. Un festival de música no té res a veure amb un Sant Sebastià o un Cannes. Ells fan les millors festes amb les estrelles.

Però això també deu cansar, no?

El problema és que només ho pots fer si els directors t'ho demanen i a mi fa quatre anys que m'han oblidat, o si no, no m'han interessat les propostes que em feien. Jo només vull musicar un film si després m'agradarà veure'l. Les meves pel·lícules són ràpides, directes, connectades amb l'experiència de la vida i molt poc pretensioses i en molts films això no és així. Les coses que hi passen no m'atreuen o les trobo poc interessants, com a El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant, de Greenaway, que té una violència que no m'atreu o un sexe que no em va gens.

Diu que en les pel·lícules parteix de l'observació, però ¿intenta donar algun missatge?

No, estic obert a les interpretacions de la gent i aprenc molt de les seves reaccions. Sóc molt conegut com a compositor, he tocat a llocs meravellosos, com el Palau de la Música, no sóc un estrany per al públic, però ara em sento com un principiant. Estic impressionat de sentir-me impressionat. L'únic que tenen en comú les meves composicions i els treballs en vídeo és la persistència.