• Imprimir

Cannes acull els films de Jane Campion, sobre el poeta anglès John Keats, i el coreà Chan-wook, que explora el vampirisme en clau 'gore'

Amor, sang i fetge

Bernat Salvà

Jane Campion, aquí envoltada dels actors Abbie Cornish (dreta) i Ben Wishaw, va presentar ahir 'Bright star' a Cannes
VALÉRY HACHE / AFP

Primera cineasta a competició dels quatre que enguany busquen la segona Palma d'Or, Jane Campion torna amb Bright star a territoris similars als d'El piano, que el 1993 la va coronar a Cannes. Ahir va ser de nou a la Croisette per presentar la història d'amor entre John Keats (1795-1821) i la seva veïna Fanny Brawne. Tot i partir dels ingredients ideals per copsar la passió romàntica en el sentit més literal del terme, Campion aposta per fer una pel·lícula sòbria i delicada, com les peces de roba que cus la protagonista. Tot el contrari del coreà Park Chan-wook, que combina el vampirisme i la religió catòlica per bastir una història que acaba derivant en un festival de cinema gore.

Bright star (Estrella brillant) pren el títol d'un poema de Keats dedicat a Fanny Brawne. La història del poeta va arribar a mans de Jane Campion i "va ser com caure en un altre món, com emprendre una aventura plena de passió, d'encant, de dolor...".

La directora neozelandesa sempre ha estat contrària als biopics, tal com li va recordar un periodista, però ella va voler deixar clar que "no és un film biogràfic, és una història d'amor inspirada en la seva vida que pren el punt de vista de la dona que el va estimar; un biopic t'obliga a seguir tota la trajectòria vital d'un personatge i és frustrant, perquè no et dóna l'espai necessari per expressar-te".

Campion va intentar arrencar una altra etiqueta, la de pel·lícula d'època, tan de moda en el cinema anglosaxó: "L'important era explicar una història íntima, independentment que fos d'època. No volia centrar-me en la mansió on viuen, o el vestuari, sinó que els personatges tinguessin molta presència". Ben interpretada per l'australiana Abbie Cornish i el britànic Ben Whishaw, Bright star està narrada amb una contenció i delicadesa que la mantenen lluny dels clixés del cinema romàntic, però que suposen un llast per transmetre les emocions des de la pantalla. Una opció que ha estat vista com un problema per uns, i com una virtut, per d'altres. Ahir van predominar els segons: ovació al final de la projecció i preguntes entusiastes de periodistes d'arreu de l'antic Imperi Britànic.

Capellà i vampir

Park Chan-wook, en canvi, no es conté gens ni mica amb Thirst (Set), adaptació en clau gore d'alguns dels trets més impactants del seu cinema: exuberància visual, ús virtuós de la càmera per provocar i manipular les emocions de l'espectador i violència extrema. Guanyador del Gran Premi del Jurat del 2004 per Old boy, sembla que el cineasta torni a buscar la polèmica amb la història d'un capellà catòlic (religió molt present a Corea) convertit en vampir assedegat de sang i sexe. Si hem de fer cas de Chan-wook, res més lluny de la seva voluntat que despertar les ires del Vaticà: "Si el Vaticà s'interessa pel film, jo encantat. Però si he triat un capellà és perquè volia una persona molt pura, molt humanista i generosa, que es veu obligat a beure sang d'altres persones".

Chan-wook s'interessa pels vampirs "des del punt de vista realista, lluny del seu component sexual o dels tòpics com la por a l'all i les creus; el que m'interessa és la contradicció, el turment d'haver de ferir o matar els altres per sobreviure". Fascinant en la primera hora i a la conclusió, Thirst perd interès quan deriva en un festival gore. No és fàcil acontentar alhora el públic de Cannes i el de Sitges.