• Imprimir

Miquel Barceló i Josef Nadj interpreten al Lliure 'Paso doble', una 'performance' en què l'argila fa embogir els artistes

La memòria del fang

Andreu Gomila

Miquel Barceló i Josef Nadj, completament enfangats, en un moment de la 'perfomance'
PERE VIRGILI

Després de 45 minuts de colpejar un mur d'argila, ratllar-lo, maltractar-lo, fer-hi bonys, ruixar-lo amb pintura i tota mena de malifetes, Miquel Barceló i Josef Nadj es beuen una cervesa ben fresca damunt de l'escenari. És la tercera o quarta vegada que surten a agrair els aplaudiments enfervorits dels espectadors que eren ahir a la nit al Lliure i que acaben de presenciar un espectacle únic, Paso doble, que difícilment tornaran a veure mai més, tret que segueixin el pintor mallorquí i el ballarí de Vojvodina pels ports que els falten per visitar. L'argila, tot i els esforços de l'un i de l'altre, no diu res, però conserva totes i cadascuna de les accions dels artistes a sobre seu. Ahir al matí, Barceló deia que "l'argila és molt semblant a la carn", "guarda la memòria del cop de puny; és material sensible".

I tot comença a poc a poc, amb el mateix mur que veurem més tard nafrat, però net, gairebé llis. Una paret que descansa sobre una altra paret, aquest cop horitzontal i que esdevindrà la pista de ball on Barceló i Nadj es bellugaran. No és un ring, ni cap arena de gladiadors, sinó això, una pista de ball que llauraran i foradaran, també. I sí, tot comença amb la paret que de cop esdevé bonyeguda. Només se senten els cops de puny. Els cops dels dos éssers que, suposem, es belluguen darrere la paret. Ens adonem que les protuberàncies, així que es trenca el fang, es converteixen en peixos amb la boca oberta. Deu ser que hem vist la capella de Sant Pere de la catedral de Palma. Deu ser que són peixos de veritat.

De nou un silenci que no es perllongarà gaire, perquè hi ha algú que ha creat un espai sonor que s'ajusta com un guant a tots els moviments de l'espectacle, tot emfasitzant els gestos, l'èpica. Ara, però, surten Barceló i Nadj. Un cubell cadascun i eines a dintre. No es miraran mai. Primer foraden i fan créixer la terra. El pintor treu boles de fang, i el ballarí en fa néixer espigues. En un minut ja els tenim a tots dos escometent la paret d'argila. El pintor hi deixa marcada una espina. Nadj li dóna cops de puny. El ballarí comença a tenir ganes de gresca. Sabem que el que ell volia de bon principi era capbussar-se en un quadre de Barceló, que va dormir una nit al seu estudi parisenc i va trobar la manera de coreografiar Paso doble. Per ara, el tenim a cops de colze amb l'argila. Mentrestant, Barceló s'enfila a la paret. Nadj l'esgarrapa. Vol formar part del quadre. De cop, s'aturen per mirar la seva obra, surten, i ens deixen observar-la a nosaltres.

En tornar a sortir, la paret, el mur de fang, sap que no té res a fer, que li trauran les escames, la trossejaran i que, quan acabi la funció, quedarà reduïda al no-res. Serà només fang, sense ser paret, ni mur, ni res. Barceló deia ahir que la destrucció és part del cicle, que serveix per tornar a començar.

En el tercer acte d'aquesta experiència, els dos artistes surten a la pista de ball amb una àmfora cadascun. De fang, esclar. La mostren al públic que riu, i se l'entaforen al cap. L'argila no està cuita i permet que Barceló i Nadj es creïn caps monstruosos. Sovint, el pintor aixeca el pit, burleta com un paó. El ballarí, més alt, ens fa veure que és un bou. Només es distreu, perquè el que vol és ser el quadre. Si Tàpies va clavar un somier en un llenç, Barceló es prepara per ser el primer que hi inclou un ésser viu. Però Nadj ho vol i admet que haurà de patir. Barceló li arriba a col·locar fins a set gerres de fang damunt del cap. Ell, rendit, s'acaba abraçant a la paret sense adonar-se que ja forma part de l'obra del pintor. Estabornit, es deixa vèncer en una batalla que volia perdre. L'artista mallorquí l'acabarà ruixant amb pintura. No en té prou. Barceló es disposa a pelar la paret per dotar-la d'un marc. I la forada, com Mallarmé, que va aconseguir foradar un mur amb una finestra. El pintor i el ballarí volen fugir, ser engolits per la memòria del fang. I ho aconsegueixen. Bravo. No veurem mai més res d'igual.