• Imprimir

Crítica cinema

Emocions minimalistes

Carlos Losilla

Liverpool

Dir.: Lisandro Alonso. Int.: Juan Fernández, Giselle Irrazabal, Nieves Cabrera.

Argentina, 2008

L'argentí Lisandro Alonso -com el nord-americà Gus Van Sant o el taiwanès Tsai Ming-liang- ha desenvolupat al llarg del que va de segle una estètica molt particular, austera i concisa, que s'ha arribat a anomenar cinema del buit o del silenci. Són pel·lícules en les quals es parla molt poc, la càmera filma plans de llarga durada i l'espectador ha de fer un petit esforç per adaptar-se a aquest ritme tan particular. Les compensacions, però, són moltes, ja que les imatges respiren i deixen respirar, cosa no gaire freqüent en els nostres temps. Amb Liverpool -el seu quart llargmetratge, en el qual ha intervingut la productora barcelonina Eddie Saeta-, Alonso ha aconseguit anar un pas més enllà: el buit s'omple amb la suggerència d'una història no per subterrània menys apassionant.

En efecte, a Liverpool sembla que no hi passi res. Un mariner aprofita una escala del seu vaixell per anar a veure la seva mare, greument malalta. Desembarca en un port, travessa ciutats, arriba a un poblet desolat. I tot això contemplat amb parsimònia, sense explicacions de cap tipus, i molt menys psicològiques. No sabem què va passar quan se'n va anar d'allà, ni per què la gent del poble hauria preferit evitar tornar-lo a veure. I, no obstant, aquest esbós de melodrama ens atrapa, ens fascina, crea un suspens molt particular, gairebé hipnòtic. Per si fos poc, un gir cap a la fi de la pel·lícula trenca amb totes les expectatives i crea un altre paisatge visual, encara més intrigant. "Cinema pedant i pretenciós!", diran alguns. "Presa de pèl!", clamaran uns altres. Per contra, poques vegades aquest crític s'havia sentit tan commogut amb tan pocs elements. I d'això -crec jo- se'n diu maduresa i humilitat.