• Imprimir

L'alemany Frank Castorf torna al Teatre Lliure amb 'Nord', el viatge de l'escriptor francès pronazi Louis-Ferdinand Céline per una Europa desolada i sense timó

La caiguda de l'imperi

Teresa Bruna

'Nord' és un viatge cap al futur incert d'alguns perdedors que encara no s'acaben de creure el que els està passant, i continuen trepitjant la seva pròpia destrucció
THOMAS AURIN

En plena festa dels Radicals Lliure, la Sala Fabià Puigserver acull el més radical de tots: Frank Castorf, director artístic del Volksbühne de Berlín (Teatre del Poble) des de la caiguda del Mur, a qui ja hem vist en diferents ocasions a Barcelona, entre d'altres al Fòrum de les Cultures amb Forever young i al mateix Lliure la temporada passada amb Endstation Amerika, la seva versió d'Un tramvia anomenat desig a ritme de Lou Reed.

La proposta actual és la seva singular manera d'explicar el volum Nord, de Louis-Ferdinand Céline, la primera part de la trilogia que l'escriptor francès va escriure sobre la seva fugida i exili de França cap a Alemanya i Dinamarca, quan van començar a anar mal dades per als nazis (1944), de qui era col·laborador convençut. El mateix Castorf dirigeix la companyia titular del Volksbühne, entre els quals entra i surt la banda Mariahilf, que interpreta música en directe. L'espectacle només es podrà veure demà i dijous i val la pena intentar-ho.

Si la trilogia és el recorregut de Céline per una Europa devastada pels nazis, Nord -600 pàgines!- acumula tots els sentiments dels inicis, des de la prepotència de qui encara no es creu el que està passant fins a la desolació que pateixen refugiats de tota mena -nazis, letons, romanesos, noruecs...- barrejats amb indigents i cadàvers.

Els personatges envolten un protagonista central, el mateix Céline, convertit en doctor Destouches -aquest és el seu nom de debò-, un metge sense escrúpols que va saltant d'actor en actor "per estalviar que ningú s'hagi de ficar tota l'estona a la pell d'un personatge tan repulsiu", explicava Castorf en ocasió de l'estrena al Festival d'Avinyó 2007. Lilí, l'esposa de Destouches, una senyorassa ben vestida que havia estat ballarina; Robert Le Vigan, un actor estrafolari, i l'omnipresent i invisible Bébert, el gat de Céline, a qui en una altra ocasió li va dedicar tot un llibre, componen el quadre protagonista.

Viatge als inferns

Castorf és un mestre del simbolisme i això queda patent durant tot l'espectacle. Un vagó de tren de fusta, dels que t'imagines plens de refugiats, omple l'escenari, presidit per una cortina de símbols monetaris. Comença l'acció i el tren xoca amb la cortina que, a la vegada, amaga prestatgeries de llibres: és a dir, un segon i ja tenim la cultura i l'economia per terra, d'on no es mouran en tot l'espectacle (3 h), encara que s'hagin de trepitjar i donar patades. Lluny del paisatge desolador i gris que suggereix l'argument, Castorf condueix aquesta baixada als inferns, que arrenca en un hotel de luxe on no hi falta el xampany francès, per una pista plena de color, amb uns actors que canten, ballen, criden, es vesteixen, es despullen i llencen de tot al mobiliari. Una tragèdia burlesca enèrgica i esgarrifosa, interpretada per uns artistes que tenen present el públic i de tant en tant li parlen, i, sobretot, el renyen si arriba tard.

El viatge avança i la destrucció s'acumula al voltant del tren. Així mostra Castorf, com en un exorcisme, les atrocitats d'una guerra proposada pel seu propi país, la fragilitat d'una Europa que ha perdut el timó i la complexitat de l'ésser humà, que sobreviu sorprenentment a l'impossible.

Amb tot, no hi ha cap escena que fereixi sensibilitats: el simbolisme de Castorf sap tocar els sentiments de l'espectador amb les emocions que desprenen els actors. I quan frega el dantesc, apareix la banda de música a refrescar el públic. Absent de tot el que l'envolta, el gat Bébert, a qui no li falta en cap moment, per colpidor que sigui, el platet per llepar-se els bigotis, s'acaba presentant al públic en un simbolisme preciós.

Els vents de l'Est

Frank Castorf (Berlín Est, 1951) va ser, des de ben jove, un dels enfants terribles dels escenaris de la República Democràtica Alemanya, perquè es va entestar a fer teatre polític. Això li va costar el desterrament de Berlín per retirar-lo a poblets fronterers amb Polònia, per desdibuixar-lo. Però això no li va impedir crear estil i dirigir diversos autors al seu gust, entre ells Heiner Müller. Castorf va aconseguir convertir-se en referent de l'avantguarda escènica i, en caure el Mur, va passar a dirigir el Volksbühne, des d'on ha rebut nombrosos premis, sense perdre ni un gram de la seva actitud rebel, punyent, independent.