• Imprimir

Bob Dylan publica demà el seu disc número 46 d'estudi, l'optimista i poètic 'Together through life'

Més enllà d'aquí no hi ha res

David Castillo

Dylan va actuar al film 'Masked and anonymous'

A punt de fer 68 anys, l'incombustible Bob Dylan ha editat Together through life, el disc número 46 en estudi d'una carrera iniciada el 1961. El cantautor de Minnesota l'inicia amb una optimista Beyond here lies nothin, que més o menys diu així: "Bé, t'estimo nena bonica. Ets l'únic amor que he conegut. Mentre tu estiguis amb mi, el món sencer serà el meu tron. Més enllà d'aquí no hi ha res, res que puguem anomenar nostre. // Em moc després de la mitjanit pel bulevard de cotxes trencats. No sé què faria sense ella, aquest amor que anomenem nostre. Més enllà d'aquí no hi ha res, res excepte la lluna i les estrelles. // A baix del carrer hi ha una finestra pesant feta de vidre. Continua estimant, nena bonica, mentre duri l'amor. Més enllà d'aquí no hi ha res, excepte les muntanyes del passat. // Mentre el meu vaixell és a la badia i les veles estan esteses, escolta'm nena bonica, posa la mà sobre el meu cap. Més enllà d'aquí no hi ha res, res fet, ni res dit".

Alguns han volgut associar el disc, de so tex-mex i blues, amb l'energia que desprèn Obama, però Dylan no ha pogut ser més clar en una entrevista a The Times. Tot i que el flamant nou president nord-americà afirmava que tenia guardades trenta cançons de Bob Dylan al seu iPod, a més del disc Blood on the tracks sencer, el músic va dir que no tenia ni idea de si seria un bon president: "La majoria d'aquests tios arriben al govern amb les millors intencions i l'abandonen abatuts. Johnson n'és un bon exemple... Nixon, Clinton d'alguna manera, Truman. És com si volessin massa a prop del sol i s'acabessin cremant". Per no deixar dubtes sobre la no influència d'Obama diu que a I feel a change is comin'on no pensava en ell: "En aquesta cançó parlava sobre el vent del llac Michigan i de la gent amb qui perdem el contacte".

Tres anys després de l'aclamat Modern times -en homenatge a Chaplin-, Together through life seguirà l'estel errant del seu compositor, immers en una gira interminable, ple de sorpreses i creativitat. No cal dir que el poeta està en ratxa.

En ratxa

Els seus tres últims discos d'estudi, un dels seus famosos cicles, han estat ascendents. Mostren un renaixement quan molts ja l'havien liquidat. Han funcionat, fins i tot, les vendes quan el negoci del disc viu al límit de l'abisme. El primer de la tetralogia, Time out of mind, va aconseguir el platí, tres premis Grammy, entre ells el de millor àlbum de l'any. Quatre anys després, Love and theft va repetir el platí, va ser nominat també pels Grammy i va guanyar el premi al millor disc de folk contemporani. Modern times va debutar com a número 1 a les llistes amb disc de platí als EUA i es va situar entre els cinc primers en 22 països més. Va vendre més de dos milions i mig de còpies i va obtenir dos Grammy. El palmarès recent de l'artista no es queda aquí. Dylan va rebre un Oscar per Things have changed, una mena de revisió del seu popular himne generacional. La cançó pertanyia a la banda sonora del film Joves prodigiosos, basada en la divertida novel·la de Michael Chabon. Entre altres pel·lícules destaquen Masked and anonymous i el documental de Martin Scorsese No direction home.

Tampoc no s'ha d'oblidar l'edició del vuitè volum The bootleg series, Tell tale sings, que va reunir 27 cançons en versions descartades, en directe, de bandes sonores o inèdites. Per si fos poc, el 2008 va guanyar el Pulitzer "per l'impacte profund en la música popular i en la cultura americana, a través de composicions d'un poder poètic extraordinari". Un reflex d'això és el primer volum, Cròniques, de les seves memòries, publicades en català per Global Rhythm.

Dylan actua diferents cops per setmana. L'estiu passat, a Andorra, va oferir un concert superb. Anava amb una banda similar a la que ha gravat Together through life, que sona amb la frescor dels directes. Deu temes poderosos, entre els quals, a més dels esmentats, destaquen Life is hard -destinada al film La vie en rose-; My wife's home town, amb música del reverenciat Willie Dixon i els blues Jolene i It's all good.

En aquest treball no sentirem l'harmònica de Dylan, però sí les guitarres de Mike Campbell -dels Heartbreakers de Tom Petty- i, entre les pregàries, el banjo de Donny Herron, el baix del seu inseparable Tony Garnier, la bateria de George Recile i l'acordió de David Hidalgo, del grup de Los Angeles Los Lobos, pels quals Dylan sovint ha mostrat admiració. Amb veu nítida, lletres acurades, el regust mexicà de les mandolines i l'acordió, alguns dels temes recorden Romance in Durango o els de la banda sonora de Pat Garret & Billy the Kid. A I feel a change comin'on Dylan es refereix a la lectura de James Joyce i ens diu: "La gent em diu que tinc la sang de la terra a la meva veu" .