• Imprimir

El Gran Teatre del Liceu estrena dilluns 'La cabeza del Bautista', una òpera encarregada al compositor català Enric Palomar a partir d'un relat de Valle-Inclán

L'Espanya negra

Andreu Gomila

Don Igi (José Manuel Zapata) i la Pepona (Ángeles Blancas) són la parella protagonista de 'La cabeza del Bautista' i regents d'un billar amb 18 taules
RUTH MARIGOT

La carrera del compositor català Enric Palomar ha agafat ritme de creuer. I dilluns tindrà la seva primera gran exposició pública amb l'estrena al Liceu de la seva tercera òpera, la primera de gran format, La cabeza del Bautista, a partir d'un relat homònim de Valle-Inclán trufat d'altres textos de l'escriptor i que ja va veure la llum en forma d'obra de teatre el 1925 al Goya. L'entrada de Palomar al coliseu de la Rambla és, a més, amb un dels seus temes, el gran repertori hispànic, amb una picada d'ullet a la Salomé d'Oscar Wilde que Richard Strauss va adaptar per al gènere líric i que es veurà al Liceu al juny. L'argument és, de fet, gairebé el mateix, tot i que, si l'irlandès i l'alemany van dibuixar una història "atemporal", Valle-Inclán, diu Palomar, va traçar "una història molt espanyola", amb tots els elements de la picaresca i els seus personatges, el cec, el xantatgista, l'amant, l'explotador... "No hi ha cap personatge bo", avisa el compositor.

La qüestió és que el mateix títol del relat de Valle-Inclán ens explica el final. L'argument parla d'un indià, l'amo d'un bar ple de billars, que viu amb una dona en concubinatge. Ell es diu Don Igi (José Manuel Zapata), encarnació de l'Herodes de Wilde, i ella es fa dir la Pepona (Ángeles Blancas), és a dir, Salomé, una dona "amb rínxols negres, ulleres i coloret". Tot sembla anar bé fins que arriba d'Amèrica el Jándalo (o Iokanaan, Alejandro Marco-Buhrmester), que recorda a Don Igi "un episodi obscur" del passat. Aquest triangle de personatges són els mateixos que a l'òpera de Strauss, i interpreten els mateixos rols de tenor (Don Igi), baríton (el Jándalo) i soprano (la Pepona). Com bé diu el títol, el xantatgista acabarà mort gràcies a un pla dissenyat per l'única dona de l'obra.

Ritme i audiència

Zapata avança que la posada en escena de Carlos Wagner és "esgarrifosa" i que durant l'hora i mitja que dura l'òpera no deixa respirar l'espectador. El ritme de la música de Palomar és, segons el director musical, Josep Caballé, el més impactant de tot plegat. "L'amalgama entre música i text és perfecta", afegeix, i assegura que "és impossible adormir-se a la cadira".

Connectar amb el públic és el que més angoixa Palomar. "Faig una música compromesa amb el que és contemporani però es mou en els paràmetres de la comunicabilitat". Busca arribar al màxim de gent possible. El compositor parla de "desafecció" per referir-se a l'allunyament que existeix avui entre els compositors en actiu i l'audiència, reticent als experiments.

Que Palomar hagi arribat al Liceu als 45 anys és, segons el director artístic del teatre, Joan Matabosch, una cosa "normal". Fa temps que li segueixen la pista, i el fet que sigui "un gran compositor de teatre", cosa clau per escriure una òpera, va portar el coliseu a encarregar-li la peça. No li van demanar explícitament que adaptés Valle-Inclán, però sí que agafés alguna cosa dins de la qual se sentís còmode. Lorca, Alberti, Falla o Neruda ja han passat per les seves mans. Fa cinc anys que el teatre no estrena a la sala gran una òpera contemporània després de Gaudí, de Joan Guinjoan.