• Imprimir

Entrevista: Cesc Gelabert Coreògraf i cofundador de Gelabert Azzopardi Companyia de Dansa. Avui estrena dos espectacles de curta durada al Teatre Lliure

"Comelade ens remet al món interior i Händel a l'acceleració"

Teresa Bruna

Cesc Gelabert ha cuidat sempre que els seus espectacles incloguin totes les arts, des de la poesia a la plàstica més impactant
JOSEP LOSADA

Cesc Gelabert, un dels més poètics, més elegants i més interessants coreògrafs del panorama internacional, estrena avui un programa amb dos espectacles, curts i molt diferents, al Teatre Lliure, en el qual actualment és resident amb la seva companyia. Les músiques també són diferents: Händel i Pascal Comelade. L'espai escènic l'ha dissenyat Llorenç Corbella, i el vestuari, Lydia Azzopardi. El coreògraf ha comptat amb l'assessorament dramatúrgic de Víctor Molina. I, com en cada espectacle, hi ha canvis en l'estil. Gelabert està en evolució permanent.

Per què dues coreografies i no una de sola, més llarga?

Ens va millor, ho hem vist en altres muntatges en què també hem fet un programa doble. Pensa que la dansa no té paraules, no hi ha referències de cap escriptor. Crec que és bo per als ballarins i per a nosaltres. La primera dura 28 minuts i la segona 35.

Són força ballarins!

Si, deu. Jo segueixo sense renunciar a la dansa! I estic content perquè hi ha sis homes i quatre dones. Vam fer audicions i vam pensar que a Conquassabit li anirien bé nois, és un input especial. Es van presentar 400 persones de tot el món! De Barcelona n'hi havia 150 i de Madrid més de cent.

¿Estreneu companyia, doncs?

Si, és la primera vegada que estem junts. Els canvis de companyia són durs, però tots ho necessitem, ells i nosaltres. Els ballarins van a buscar el seu món. És la primera vegada que tenim una companyia amb més gent d'aquí que de fora. N'hi ha que han passat per IT Dansa.

I això, per què passa?

Perquè el ballarí que s'ha format aquí té l'impuls d'anar a fora. És natural, és pulsació.

Parlem dels espectacles. Comencem per Sense fi...

És una peça per mirar-la de prop. Proposa una visió interior i una resposta interior. Té una figura central -jo mateix- que travessa el temps amb un somriure als llavis. Com si fos el seu pensament, van apareixent escenes: solos, duos... Hi ha un duo curt que dura 3 minuts i canvia 10 vegades de partenaire!

Quina escenografia té?

Més que escenografia, hi ha objectes. Hi ha una bola, un quiosc, un pirulí, flascons del gel... L'altra, en canvi, s'ha de contemplar en perspectiva, com quan mires un paisatge. El públic sentirà clarament aquesta diferent manera de mirar-les.

La música és de Pascal Comelade. ¿Té a veure amb els objectes?

Els que coneixeu Pascal Comelade veureu que la música és una mica diferent, però al mateix temps, manté el seu mon. És més dura, més seca... Però té aquesta reminiscència d'un món concret, que deixa intuir una por de nen. Hi ha un xerrac que fa soroll, un piano distorsionat... És una peça sensible, delicada. Segueixes veient-hi el Pascal, el seu univers. Aquí les joguines són més aviat objectes. Veuràs que fa un petit gir.

Potser és una evolució del Pascal...

L'hi vaig plantejar jo, d'entrada, perquè ja és la nostra tercera obra junts i crec que és interessant, tant per a ell com per a mi, mostrar-ho una mica diferent. No fer allò de repetir una cosa que ja saps que funciona bé. Potser a algú li semblarà menys bonica, però a mi m'interessa molt.

Anem al Conquassabit. Què vol dir?

És una paraula en llatí que significa commocionar, fragmentar, trencar en parts. Té com a punt de partida l'acceleració. Per a mi és una idea molt abstracta i em dóna moltes possibilitats coreogràfiques. Té connotacions de la vida actual: pots parlar en un segon amb l'altra punta del món i, en canvi, no tenim temps de res!

La música és de Händel. És un homenatge als 250 anys?

No, és casual. Quan ho vaig veure vaig pensar: fantàstic! Jo volia fer l'acceleració i Händel tracta molt bé el tempo i el ritme, i a la vegada és poesia. Buscava el rap i Händel és ideal per trobar-lo. I s'accelera molt, eh! T'acaba posant nerviós. Jo, al final, acabo esgotat!

Però com ho va fer?

Són un seguit de peces manipulades. He agafat peces vocals i instrumentals i les he barrejat, les he superposat. Imagina un espai amb moltes portes i que et vinguessin moments diferents des de les diferents portes. La música va accelerant, en pujada. Borja Ramos m'ha ajudat en la manipulació. Hi ha una peça que es diu Conquassabit que sona sencera. En Händel hi trobes la poesia del rap i el ritme pla, en termes barrocs. Em permet mostrar l'acceleració i fer contrastos amb la quietud i la calma després d'un huracà.

¿Diu que l'escenografia és com un paisatge?

Llorenç Corbella ha fet un únic element que va a diferents espais i varia depèn d'on sigui. També té a veure amb el barroc, és un paper de plata enorme. És potent com un paisatge.

On es veurà, després?

Ja tenim uns quants llocs! Anem a Bolívia, el Perú, Itàlia, Washington... També a diversos llocs d'Espanya. A Pamplona, el dia abans farem una interacció amb el públic sobre l'obra, que podran veure l'endemà. Com vam fer aquí, però aquí era una setmana amb totes les nostres creacions.

Aneu al festival d'Edimburg!

Ja és la tercera vegada que hi anem. El 2004 hi vam fer un projecte, Arthur's feet, amb personatges amb dificultats d'aprenentatge. Va ser meravellós. Vam guanyar el premi de la crítica.

La gira segur que s'allargarà. Tot i així, té projectes?

Sempre he anat fent coreografies. No fa gaire vaig fer una òpera amb Frederic Amat. M'agrada fer altres activitats, però la companyia t'absorbeix moltíssim!